La rutina té mala fama. Dir, per exemple, que un treball és rutinari és pràcticament equivalent a dir que és avorrit i poc engrescador. Sabem, però, que si acabem de passar un succés que ens ha sacsejat fort o estem en una situació a la què no li veiem cap sortida bona, la rutina es converteix en un refugi que ens dona una mica de respir i alleuja provisionalment l’angúnia. Els estudiosos dels sistemes de memòria variadets que tenim, diuen que hi ha un al que anomenen memòria implícita o procedimental que és semiautomàtica. És la primera que s’adquireix i la darrera que es perd. Ens serveix per caminar, anar en bicicleta, conduir un cotxe o interpretar cançons sense haver-ne de pensar en cada pas que donem ja que tenim interioritzada la cadena que va lligant cadascú amb el següent. En definitiva ens allibera el cervell per a posar l’atenció en altres coses. I el cert és que això passa la major part del temps.   Ens podem preguntar, doncs,   quan és bo deixar-se porta...

 Els somnis i les il·lusions ens poden fer avançar però també ficar-nos dins d’embolics considerables. Molt de temps he somniat amb una societat on la capacitat de fabulació afegís dimensions a les nostres vides però que, al mateix temps, aconseguís mantenir controlats els intents de manipulació que són la temptació d’uns quants. Una societat creativa, sana i lliure, en definitiva. Ara però, em vaig adonant, cada vegada més, que el do de crear ficcions portarà sempre les dues cares de la moneda, per una ens fa volar i per l’altra ens llença contra certes ombres projectades malintencionadament. Per entendre això, com tantes altres coses, cal veure com ha estat la nostra història evolutiva. Dins del complex mon de hormones i neurotransmissors que s’encarreguen de fer-nos “funcionar” hi ha tot un ball d’excitacions e inhibicions que només es poden comprendre si tenim en compte que ha estat un procés que s’ha anat ajustant sobre la marxa. Quan alguna cosa no acaba d’anar bé tot el ...

 Resulta curiós, sobre tot per als que no som experts, que quan estem desperts les diferents zones del nostre cervell tinguin ritmes diferents produint ones desincronitzades i que quan dormim de debò es produeixi una sincronització que permeti transferències d’una part a l’altra. La natura ens ensenya moltes coses aplicables, això si amb molta cura, a la vida social. Cada vegada estic més convençut de que la clau de moltes coses està en saber combinar l’autonomia personal i l’harmonització dels ritmes comunitaris o, si voleu, la sincronització/desincronització en les relacions de parella, de família, d’amics, de poble.  Ho aconseguim? Anem bé amb, per exemple, la tendència creixent a fer més i més comunicació “asíncrona” via missatges pels mòbils reservant la comunicació directa per a moments “especials”?. És això bo o dolent?. És el reflex d’una societat que aprofundeix en el seu individualisme o un desig “natural” al que la tecnologia obre camí?. No ho sé, probablement...

 Curiosa i aparentment contradictòria la naturalesa humana. Portem mil·lennis intentant controlar el medi que ens envolta i al mateix temps no hi ha res que ens estimuli més que un cert grau de descontrol. Quin altre animal es capaç de gaudir com nosaltres d’un bon conte on les referències quotidianes de l’espai i el temps han estat severament distorsionades? I quin altre ha pogut descontextualitzar un objecte o una situació i atribuir-li genèricament un conjunt de símbols absolutament arbitraris per tal de fer llenguatges que ens permeten jugar a recontextualizar-les al servei d’una potent imaginació que tant dona per a l’art i la literatura com per a la manipulació i l’engany? Malgrat tot això, què poc que ens interessa conèixer-nos de debò a nosaltres mateixos, més enllà de les xafarderies per sentir-nos millors que els altres o la defensa a ultrança de la nostra autonomia per apuntar-nos a qualsevol creença esotèrica que ens proporcioni la recepta d’una veritat revelada!....

 Conta Ruffié en “De la Biologia a la cultura” que, en períodes de grans turbulències, per exemple després de l’extinció dels dinosaures, els cromosomes llargs, que ho són per a transmetre els molts gens “lligats” que porten els essers més especialitzats, es trenquen per afavorir noves combinacions a partir de macrotipus més genèrics. Explicava el savi que això efectivament va passar amb els mamífers després d’aquella extinció i es fa reflexionar sobre que un excés d’adaptació pot anar en contra de la necessària flexibilitat per respondre a eventualitats impactants no previstes. Per la seua part, la història ens parla de períodes extensos d’acumulació progressiva que acaben donant pas a salts qualitatius bruscos que es porten per endavant a molts dels que s’havien acostumat a les regles de l’època anterior. Els fisiòlegs, al seu torn, ens parlen de la homeòstasi com el sistema que té el cos per absorbir petits canvis del medi extern mantenint estabilitzades les constants bàsiques...

  Confesso que quan em pregunten d’on soc no se molt bé que contestar. Finalment solc respondre amb un altra pregunta: Què entens tu per ser d’un lloc?. Passats uns segons d’un desconcert no volgut, li aclareixo: si s’és d’on s’ha nascut, sóc valencià, si s’és d’on més temps s’ha treballat i viscut, sóc faldut (d’Ulldecona) i si s’és d’on més s’ha estimat sóc nicaragüenc....tria tu mateix/a o fes la combinació. La majoria em contesta dient que sóc “ciutadà del món” sobre tot si se m’acut afegir que vaig passar vint anys de la meua joventut a Madrid on els meus pares es van traslladar per raons de feina i on viuen els meus germans. Aquesta petita anècdota personal em serveix per pensar sobre la nostra vinculació amb els llocs. S’ha escrit molt sobre això i serà difícil que pugui aportar alguna cosa nova, però com tots ens servim d’inspiració d’altres contínuament, tal vegada aquestes línies puguin donar peu a alguna reflexió particular. Els investigadors han trobat que al volt...

  “Vivimos a golpes y apenas nos dejar ser quienes somos ” va escriure Gabriel Celaya i va musicar Paco Ibañez en “La poesía es un arma cargada de futuro ”. Quanta raó!. Vivim a dues velocitats. La major part del temps amb la més ràpida apagant focs i només en ocasions especials podem aturar-nos a pensar per prendre les decisions més personals sobre la nostra vida. Això és degut a què, per molt sofisticats que puguem parèixer, som, essencialment essers adaptats evolutivament per sobreviure. Ho fem sovint d’una   manera tan complexa que, de vegades, se’ns escapa aquesta realitat de fons que està per darrere de tot el que fem individualment i col·lectivament. Ara bé, la supervivència està lligada amb molta freqüència a prendre decisions ràpides i efectives. El nostre cos i, per tant, el nostre cap s’han desenvolupat per donar aquest tipus de respostes. Aquesta senzilla evidència contribueix a explicar perquè els polítics que ofereixen accions curtes i eficaces tinguin ta...