Els somnis i les il·lusions ens poden fer avançar però també ficar-nos dins d’embolics considerables. Molt de temps he somniat amb una societat on la capacitat de fabulació afegís dimensions a les nostres vides però que, al mateix temps, aconseguís mantenir controlats els intents de manipulació que són la temptació d’uns quants. Una societat creativa, sana i lliure, en definitiva.
Ara però, em vaig adonant, cada vegada més, que el do de crear ficcions portarà sempre les dues cares de la moneda, per una ens fa volar i per l’altra ens llença contra certes ombres projectades malintencionadament.
Per entendre això, com tantes altres coses, cal veure com ha estat la nostra història evolutiva. Dins del complex mon de hormones i neurotransmissors que s’encarreguen de fer-nos “funcionar” hi ha tot un ball d’excitacions e inhibicions que només es poden comprendre si tenim en compte que ha estat un procés que s’ha anat ajustant sobre la marxa. Quan alguna cosa no acaba d’anar bé tot el temps i, de tant en tant, convé frenar-la, es posa en marxa un mecanisme per inhibir-la. I que una o un altra actuï dependrà d’un subtil joc de proporcions que vindran donades per com estigui l’ambient en cada moment.
Un exemple de tot això i que ens ve al cas es de fet de que la nostra memòria es bassa en un procés bioquímic que, curiosament, quan recordem s’encarrega d’afeblir “deliberadament” les connexions neuronals que s’havien establert i que han permès eixa remembrança.
Això es pensa que s’ha fixat per l’evolució perquè dona l’avantatge de permetre una “actualització” en un nou context i ens dona més opcions per aplicar-lo en situacions canviants.Aquest mecanisme evolutiu té tot el sentit del món. Elaborem conceptes sòlids quan som capaços d’aplicar-los a diferents contextos i aquesta flexibilitat és útil per a la supervivència individual i de l’espècie.
Com a efecte col·lateral d’aquesta capacitat de lligar-se i deslligar-se del context, i, en particular d’un espai i un temps determinat, els humans hem obtingut un gran poder narratiu, però que té les dues cares que esmentava abans.
Si ser narradors d’històries ens ha facilitat la possibilitat d’imaginar tant passats com futurs en escenaris diferents, impulsant tant l’art com la tecnologia, tal habilitat no es pot aïllar de la possibilitat de construir fabulacions enganyoses com les que ara s’anomenem “fake news” i que ja foren emprades des de molt abans com es mostra, per exemple, a l’Odissea, amb una carta de navegació “encriptada” per despistar als que volien anar a les actuals illes britàniques a buscar l’estany necessari a l’edat del bronze.
Una societat que tingués això controlat implicaria que comptés amb una mena de “detector de mentides” col·lectiu o, millor dit, una sort de detector d’intencions darrere de les fabulacions. Per aconseguir tal objectiu, socialment positiu, caldria un mecanisme inhibitori mitjançant una anàlisi reflexiva i comunicativa que està lluny de generalitzar-se en un món on es sotmet a la majoria de gent a un moviment continu per guanyar-se la vida.
En resum i com va dir Gabriel Celaya i va cantar Paco Ibañez “no ens deixen ser com som” i això ens posa en mans d’eixos creadors de fantasies que només a ells els hi convenen.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada