“Vivimos a golpes y apenas nos dejar ser quienes somos” va escriure Gabriel Celaya i va musicar Paco Ibañez en “La poesía es un arma cargada de futuro”.
Quanta raó!. Vivim a dues velocitats. La major part del temps amb la més ràpida apagant focs i només en ocasions especials podem aturar-nos a pensar per prendre les decisions més personals sobre la nostra vida.
Això és degut a què, per molt sofisticats que puguem parèixer, som, essencialment essers adaptats evolutivament per sobreviure. Ho fem sovint d’una manera tan complexa que, de vegades, se’ns escapa aquesta realitat de fons que està per darrere de tot el que fem individualment i col·lectivament. Ara bé, la supervivència està lligada amb molta freqüència a prendre decisions ràpides i efectives. El nostre cos i, per tant, el nostre cap s’han desenvolupat per donar aquest tipus de respostes.
Aquesta senzilla evidència contribueix a explicar perquè els polítics que ofereixen accions curtes i eficaces tinguin tant d’èxit. Com la manera més ràpida de prendre decisions és centralitzar-les hi ha molta gent que acaba donant suport a dictadures i caciquismes de tota mena per por al “caos” i la pèrdua d’eficàcia i rapidesa que implicaria haver de resoldre els problemes de manera més consensuada.
Tanmateix hem de ser conscients que el pensament lent i reflexiu personal i la intel·ligència col·lectiva fa més per l’estabilitat i les bones decisions a mitja i llarg terme que les preses de partit individuals dels qui tenen el poder de prendre-les sense comptar amb els altres més que de forma instrumental.
Tota comunitat per petita que sigui ha de saber diferenciar entre les mesures que es deuen posar en marxa de manera operativa, que són aquelles per les que ha de confiar amb les persones triades per fer-lo, tècnics d’un ajuntament per exemple, i les que impliquen la direcció en la què es vol anar, les quals necessiten un major consens i una més gran cohesió social.
Si no és fa adequadament aquesta diferenciació es perverteix el sentit de la democràcia i els representants elegits, sota la capa de ser simples gestors “eficaços” d’allò públic, acaben adquirint el costum de justificar les decisions que prenen unilateralment per raons suposadament “pràctiques”.
I en aquest punt estem, afonant-nos cada vegada més en una cultura política que allunya a la majoria del poble de les decisions que els afecten, quedant reclosos a només reclamar individualment quan sentim que es toquen els nostres interessos particulars i resignats a unes votacions de tant en tant que no canvien habitualment més que la façana amb la que es presenten les “nostres” institucions.
Trencar amb aquesta dinàmica no és gens fàcil i requereix molta paciència i determinació. No es tracta tant sol de canviar unes persones per altres, sinó de fer el possible per modificar profundament el sentir de la nostra comunitat donant espai a la possibilitat d’un diàleg veritable i fructífer que faci emergir la direcció cap on es vol anar sense caure en els paranys de l’eficàcia a curt terme. Ja es posaran després els recursos tècnics per portar endavant el que s’hagi decidit.
Que no siguin els cops que deia el poeta la única manera de fer-nos reaccionar, perquè quan estos arriben si no ens agafen previnguts faran més mal que bé. La història de la nostra espècie i del nostre país ens ho ha demostrat una vegada rere altra.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada