Resulta una mica sorprenent, així d’entrada, que determinats experiments hagin posat sobre la taula el fet de què el reconeixement de les paraules que escoltem funciona de forma diferent, i fins i tot oposada, a la resta de sons que arriben a la nostra oïda. Aquestes recerques han posat en evidència que ens és més fàcil saber, per exemple,   que unes notes musicals “mi” i “fa” són diferents que col·locar-les adequadament en una escala. Tanmateix amb el llenguatge ocorre el contrari. Escoltem sense cap mena de dubte la síl·laba “pa” en lloc de “ba” encara que els seus registres acústics siguin molt semblants i de vegades arriben a solapar-se. Tot això, té, és clar, un sentit evolutiu. Amb els sorolls que no són paraules   és necessari, per damunt de tot, discriminar entre sons per poder advertir un canvi que indiqui un possible perill per tal de protegir-se ràpidament. Afortunadament, en la espècie humana, aquesta capacitat ens ha portat, entre altres coses, a poder gaudir ...

 El psicoanàlisi ha estat molt desacreditat, de vegades amb raó, com quan va especular que l’autisme es devia a mares “fredes”, però també ha fet aportacions molt interessants: Freud amb la importància de l’inconscient i la tensió construcció/destrucció , Adler amb la dualitat autonomia personal/pertinença comunitària ,   Fromm amb la seva recepta d’amor i treball creatiu , Reich mostrant com es controla a la gent reprimint els seus impulsos sexuals... De l’altra banda, se li vol oposar l’anomenada psicologia científica, que compta amb el prestigi d’un mètode que ha aportat llum en la interminable disputa de subjectivitats. Però, de vegades s’oblida que, si hi ha alguna cosa d’imprescindible dins de la ciència és, al meu entendre, la humilitat necessària per reconèixer que una hipòtesi pot estar equivocada. Una expressió coneguda d’aquesta humilitat va ser la del mateix Einstein, qui va assenyalar que aquest cribatge que fa el mètode científic no resulta suficient per ava...

Retirar un dit de la flama quan t’estàs cremant és automàtic. L’evolució ha fixat comportaments immediats com aquest per preservar la supervivència. Ara bé, d’altres automatismes són més ben bé dreceres de pensament per estalviar-nos l’haver de pensar cada detall de l’ingent quantitat de decisions que hem de prendre dia rere dia. El problema és que algunes d’aquestes dreceres son estereotips que s’han generat i fixat en èpoques molt diferents de les actuals i necessitem sortir d’eixos automatismes per tal d’adaptar-nos millor a les noves condicions. Afortunadament, també s’ha desenvolupat, en paral·lel,   una eina amb una gran flexibilitat per ajustar-se millor a eixes condicions canviants: les capes més elaborades del nostre cervell. No és estrany, doncs, que el motor principal de l’evolució d’aquestes sempre hagi estat el control de les condicions externes que poden danyar la vida del seu portador i no tant el seu propi autoconeixement.   Tal vegada és per això que, malgra...

  L’evolució ens ha fet capaços d’abandonar les nostres rutines ben trillades per anar una mica més enllà i explorar nous camins, alhora que també ens ha dotat de mecanismes de compensació per fer-nos retornar si anem massa lluny. Ho podem visualitzar com si fos una mena de sortida en forma d’una espiral que va girant i recorrent les diferents direccions al mateix temps que va allunyant-se cada vegada una mica més del punt original. Ara bé, quan es detecta el perill de perdre’ns per haver anat a massa distància del nostre cercle de partida, l’espiral ha de canviar de sentit i fer-nos retornar, en el benentès que, quasi mai, tornem al lloc inicial sinó que entrem en un altre cercle una mica més ampli. D’aquesta manera compensem dos necessitats igualment peremptòries: sortir de rutines avorridores que ens lleven energia vital i preservar aquesta no sotmetent-la a tensions que puguin trencar-la. Anem ara als grans conceptes motivadors com llibertat o justícia. No cal ser un gran e...

 Tant ens han parlat de que el nostre cervell no desenvolupa totes les seues possibilitats que tendim a pensar que aquestes són il·limitades. Però no ho són. De fet estem contínuament fent dreceres per arribar a conclusions ràpides i simples perquè conscientment o de forma inconscient sentim que no som capaços d’abordar tota la complexitat del món que ens envolta. I parlant de simplificacions fent-ne una més: hi ha, bàsicament, dues maneres de tractar amb la complexitat: reduir-la “per nassos” i pensar que   així la controlem o ampliar l’esforç mental per tal d’aproximar-nos-en una mica millor. Mira’t així no resulta estrany que hi hagi gent que tingui veritable fòbia a les excepcions. Tot ha d’estat pautat, normat i ningú se n’ha de sortir so pena de ser considerable responsable de produir un caos que la majoria de les vegades només està en la ment de la persona que pensa d’aquesta manera. Amb la policia de les finestres a la pandèmia de la COVID en vam tenir alguns exemp...

Als enginyers els va molt això de la retroalimentació. T’expliquen, per exemple, que un termòstat quan arriba a una determinada temperatura, atura el sistema de climatització per no depassar-la. Això és el que anomenen retroalimentació negativa perquè quan es detecta que s’ha superat el llindar s’inverteix el sentit de canvi d’allò que estem tractant de controlar. Si, tornant al cas de la climatització, hem fixat la temperatura a 20º aquest sistema farà que si se superés arribant, per dir alguna cosa, a 20.1º en lloc de continuar augmentant-la disminuirà durant una petita estona per aconseguir ajustar-la a la temperatura volguda. Hi ha molts exemples a la vida quotidiana d’aquest tipus de procés. Tanmateix, existeix també la retroalimentació positiva on, en lloc de frenar-se la magnitud d’allò que estem considerant, s’accelera més i més. Un cas clar d’això és el de la població de bacteris que, quan més en són, més ràpid es reprodueixen creixent de manera exponencial. A la natura, p...