L’evolució ens ha fet capaços d’abandonar les nostres rutines ben trillades per anar una mica més enllà i explorar nous camins, alhora que també ens ha dotat de mecanismes de compensació per fer-nos retornar si anem massa lluny. Ho podem visualitzar com si fos una mena de sortida en forma d’una espiral que va girant i recorrent les diferents direccions al mateix temps que va allunyant-se cada vegada una mica més del punt original. Ara bé, quan es detecta el perill de perdre’ns per haver anat a massa distància del nostre cercle de partida, l’espiral ha de canviar de sentit i fer-nos retornar, en el benentès que, quasi mai, tornem al lloc inicial sinó que entrem en un altre cercle una mica més ampli. D’aquesta manera compensem dos necessitats igualment peremptòries: sortir de rutines avorridores que ens lleven energia vital i preservar aquesta no sotmetent-la a tensions que puguin trencar-la. Anem ara als grans conceptes motivadors com llibertat o justícia. No cal ser un gran e...

 Tant ens han parlat de que el nostre cervell no desenvolupa totes les seues possibilitats que tendim a pensar que aquestes són il·limitades. Però no ho són. De fet estem contínuament fent dreceres per arribar a conclusions ràpides i simples perquè conscientment o de forma inconscient sentim que no som capaços d’abordar tota la complexitat del món que ens envolta. I parlant de simplificacions fent-ne una més: hi ha, bàsicament, dues maneres de tractar amb la complexitat: reduir-la “per nassos” i pensar que   així la controlem o ampliar l’esforç mental per tal d’aproximar-nos-en una mica millor. Mira’t així no resulta estrany que hi hagi gent que tingui veritable fòbia a les excepcions. Tot ha d’estat pautat, normat i ningú se n’ha de sortir so pena de ser considerable responsable de produir un caos que la majoria de les vegades només està en la ment de la persona que pensa d’aquesta manera. Amb la policia de les finestres a la pandèmia de la COVID en vam tenir alguns exemp...

Als enginyers els va molt això de la retroalimentació. T’expliquen, per exemple, que un termòstat quan arriba a una determinada temperatura, atura el sistema de climatització per no depassar-la. Això és el que anomenen retroalimentació negativa perquè quan es detecta que s’ha superat el llindar s’inverteix el sentit de canvi d’allò que estem tractant de controlar. Si, tornant al cas de la climatització, hem fixat la temperatura a 20º aquest sistema farà que si se superés arribant, per dir alguna cosa, a 20.1º en lloc de continuar augmentant-la disminuirà durant una petita estona per aconseguir ajustar-la a la temperatura volguda. Hi ha molts exemples a la vida quotidiana d’aquest tipus de procés. Tanmateix, existeix també la retroalimentació positiva on, en lloc de frenar-se la magnitud d’allò que estem considerant, s’accelera més i més. Un cas clar d’això és el de la població de bacteris que, quan més en són, més ràpid es reprodueixen creixent de manera exponencial. A la natura, p...

 Alguns estudiosos de l’evolució del raonament moral defensen que passem des d’una etapa que podríem dir d’empatia simple on la gent menuda comença a entendre les necessitats dels altres més propers a una de més ampla on s’actua per una mena de reciprocitat social envers persones amb qui no es relacionem habitualment. Hi ha, finalment un tercer nivell al que no sol arribar la majoria i on s’actua per convenciment moral i una mena d’empatia “universal”. Kohlberg, per exemple, estableix una sèrie d’estadis i postula que es podem quedar estancats però no retrocedir. Tinc els meus dubtes. Actuacions com les que estem veient en la política internacional mostren una seriosa tornada cap enrere a nivell moral. Ni empatia “universal” ni reciprocitat en base a unes normes acordades: la simple llei del més fort. És més, es castiga sense pietat qualsevol crida a la empatia o al respecte del diferent com una feblesa intolerable. Diguem-ho sense embuts, Trump i Netanyahu en són els exponents...

  Hi ha qui fa de la moderació quasi una religió fent un dogma d’això de “La virtut és al punt mig”. Estes persones malden de tot allò que consideren extremismes i, políticament, els agrada dir que no són ni de dretes ni d’esquerres. Per exemple, si és parla de la guerra del 36 et diuen això de què els dos bàndols van fer “barbaritats” obviant l’evidència de que va ser un el que   va donar un cop militar contra el resultat d’unes eleccions democràtiques que no els hi convenien. A mi, per contra, m’agrada   el que Marguerite Yourcenar fa dir al seu personatge al començament de “Memòries d’Adrià”. Una cosa com: “He conegut molts extrems, però he sabut tornar de tots ells”. Per descomptat jo no he conegut tants extrems ni falta que em fa, però em quedo amb eixa idea de saber retornar i penso que s’ha d’aplicar a eixa mena “d’extrem centre” en el que, de vegades, pot estar la virtut, és cert, però d’altres s’amaga la covardia o l’egoisme de no prendre partit. Si girem la ...

 Tot el que està dins dels nostres caps hi ha arribat perquè ha tingut un sentit pràctic. Altra cosa és que, a hores d’ara, no sigui capaç d’adaptar-se a certes circumstàncies molt diferents d’aquelles per les que va demostrar la seva utilitat i acabi provocant problemes seriosos.   Sense la precisió i el bagatge d’Annette Karmiloff-Smith o Daniel Kahneman qui aprofundeixen en tot això, podem dir que al cervell hi ha un continu vaivé entre l’automàtic i el reflexiu. I això representa un clar avantatge. Quan es domina un procediment perquè es controla i s’ha fet moltes vegades no cal estar-hi pensant a cada pas i així ens pot quedar la ment lliure per altres tasques. Un exemple clar n’és el de quan aprenem a conduir. A tots ens ha resultat complicat estar pendent de sincronitzar un munt de moviments i estar atents a una gran quantitat de detalls, però després som capaços de fer molts d’ells “d’esma” i anar xerrant o escoltant música al mateix temps. Hem passat del pensament c...