Als enginyers els va molt això de la retroalimentació. T’expliquen, per exemple, que un termòstat quan arriba a una determinada temperatura, atura el sistema de climatització per no depassar-la. Això és el que anomenen retroalimentació negativa perquè quan es detecta que s’ha superat el llindar s’inverteix el sentit de canvi d’allò que estem tractant de controlar. Si, tornant al cas de la climatització, hem fixat la temperatura a 20º aquest sistema farà que si se superés arribant, per dir alguna cosa, a 20.1º en lloc de continuar augmentant-la disminuirà durant una petita estona per aconseguir ajustar-la a la temperatura volguda. Hi ha molts exemples a la vida quotidiana d’aquest tipus de procés. Tanmateix, existeix també la retroalimentació positiva on, en lloc de frenar-se la magnitud d’allò que estem considerant, s’accelera més i més. Un cas clar d’això és el de la població de bacteris que, quan més en són, més ràpid es reprodueixen creixent de manera exponencial. A la natura, p...

 Alguns estudiosos de l’evolució del raonament moral defensen que passem des d’una etapa que podríem dir d’empatia simple on la gent menuda comença a entendre les necessitats dels altres més propers a una de més ampla on s’actua per una mena de reciprocitat social envers persones amb qui no es relacionem habitualment. Hi ha, finalment un tercer nivell al que no sol arribar la majoria i on s’actua per convenciment moral i una mena d’empatia “universal”. Kohlberg, per exemple, estableix una sèrie d’estadis i postula que es podem quedar estancats però no retrocedir. Tinc els meus dubtes. Actuacions com les que estem veient en la política internacional mostren una seriosa tornada cap enrere a nivell moral. Ni empatia “universal” ni reciprocitat en base a unes normes acordades: la simple llei del més fort. És més, es castiga sense pietat qualsevol crida a la empatia o al respecte del diferent com una feblesa intolerable. Diguem-ho sense embuts, Trump i Netanyahu en són els exponents...

  Hi ha qui fa de la moderació quasi una religió fent un dogma d’això de “La virtut és al punt mig”. Estes persones malden de tot allò que consideren extremismes i, políticament, els agrada dir que no són ni de dretes ni d’esquerres. Per exemple, si és parla de la guerra del 36 et diuen això de què els dos bàndols van fer “barbaritats” obviant l’evidència de que va ser un el que   va donar un cop militar contra el resultat d’unes eleccions democràtiques que no els hi convenien. A mi, per contra, m’agrada   el que Marguerite Yourcenar fa dir al seu personatge al començament de “Memòries d’Adrià”. Una cosa com: “He conegut molts extrems, però he sabut tornar de tots ells”. Per descomptat jo no he conegut tants extrems ni falta que em fa, però em quedo amb eixa idea de saber retornar i penso que s’ha d’aplicar a eixa mena “d’extrem centre” en el que, de vegades, pot estar la virtut, és cert, però d’altres s’amaga la covardia o l’egoisme de no prendre partit. Si girem la ...

 Tot el que està dins dels nostres caps hi ha arribat perquè ha tingut un sentit pràctic. Altra cosa és que, a hores d’ara, no sigui capaç d’adaptar-se a certes circumstàncies molt diferents d’aquelles per les que va demostrar la seva utilitat i acabi provocant problemes seriosos.   Sense la precisió i el bagatge d’Annette Karmiloff-Smith o Daniel Kahneman qui aprofundeixen en tot això, podem dir que al cervell hi ha un continu vaivé entre l’automàtic i el reflexiu. I això representa un clar avantatge. Quan es domina un procediment perquè es controla i s’ha fet moltes vegades no cal estar-hi pensant a cada pas i així ens pot quedar la ment lliure per altres tasques. Un exemple clar n’és el de quan aprenem a conduir. A tots ens ha resultat complicat estar pendent de sincronitzar un munt de moviments i estar atents a una gran quantitat de detalls, però després som capaços de fer molts d’ells “d’esma” i anar xerrant o escoltant música al mateix temps. Hem passat del pensament c...

 Hi ha idees que van i venen i que les noves generacions se les fan seues amb el sentiment d’haver-les inventat i fer d’elles un trencament amb allò que veuen com pansit i caduc. Les veus que proven de dir-los que això no n’és tan nou com els hi sembla són etiquetades, amb una certa raó, tot s’ha de dir, d’aus de mal averany. Però, en realitat, moltes vegades la idea encara que es vesteixi d’un altre context continua sent essencialment la mateixa. Fa 70 anys es deia amor lliure i ara poliamor. El cert és que quan alguna cosa d’aquest estil torna a sortir una vegada i altra sol ser perquè respon a un desig que travessa els temps. No és estrany, doncs, que s’hagi parlat i escrit molt sobre com les normes socials encotillen certes tendències “naturals”. S’ha enraonat que els essers humans podem estimar en una mena de capes concèntriques: primer la família, després el poble, a continuació el país, per arribar finalment a la humanitat i, en alguns casos, fins i tot al conjunt dels e...

  Els nostres cervells són unes màquines de construir coherència (i de forçar-la si cal) per tal de preservar l’estabilitat psicològica de la nostra identitat. Ens necessitem coherents amb nosaltres mateixos dia rere dia, però al mateix temps, siguem conscients o no, elaborem realitats paral·leles possibles per tal de fugir d’un entorn que sentim que ens limita. La ciència ens ha donat una guia bastant segura per no allunyar-nos amb excés del món “real” encara que, per fer-ho, ens ha hagut d’obrir els ulls a realitats que no podem percebre habitualment: la terra és redona i gira al voltant del sol,  els invisibles bacteris poden ser la causa de les malalties, els objectes estan plens de partícules microscòpiques i de forats entre elles que no som capaços de visualitzar.... Malgrat això ella mateixa està (i des del meu punt de vista estarà sempre) plena de forats, de coses que no hem arribat a entendre i, com a conseqüència, el nostre cervell ha d’intentar esforçar-se per i...