Passa al contingut principal

Sincronies

 Resulta curiós, sobre tot per als que no som experts, que quan estem desperts les diferents zones del nostre cervell tinguin ritmes diferents produint ones desincronitzades i que quan dormim de debò es produeixi una sincronització que permeti transferències d’una part a l’altra.

La natura ens ensenya moltes coses aplicables, això si amb molta cura, a la vida social. Cada vegada estic més convençut de que la clau de moltes coses està en saber combinar l’autonomia personal i l’harmonització dels ritmes comunitaris o, si voleu, la sincronització/desincronització en les relacions de parella, de família, d’amics, de poble.  Ho aconseguim? Anem bé amb, per exemple, la tendència creixent a fer més i més comunicació “asíncrona” via missatges pels mòbils reservant la comunicació directa per a moments “especials”?.

És això bo o dolent?. És el reflex d’una societat que aprofundeix en el seu individualisme o un desig “natural” al que la tecnologia obre camí?. No ho sé, probablement siguin les dues coses alhora. Molts ens queixem quan veiem que els més joves gaudeixen de llençar els seus tentacles digitals per allà on podem, deixant de banda el seu entorn més proper, però fa temps que els més grans busquem agafar “aire” lluny del que ens envolta a la recerca d’una obertura mental que el quotidià sembla esmorteir.

No em digueu que no heu vist a forasters apreciar coses que a vosaltres ja us resulten indiferents. La supervivència ens ha condicionat per a què el nostre sistema nerviós s’activi quan passen coses “estranyes” i requereix una mica d’experiència adonar-se de què obrir els “pors” quan visitem una realitat diferent és una bona manera per després aplicar noves dimensions a la que tenim al costat.

Sembla que necessitem “volar” per després tornar a trepitjar terra amb més fermesa. Penseu que si  jugar amb l’espai i els temps no fos tan inspirador no existirien les narracions que tant ens enlluernen. I hem de ser conscients que tant per a gaudir d’elles com per a ser capaços de construir noves realitats necessitem sincronitzar-nos fent com eixes àrees cerebrals que després d’haver treballat gran part de la vigília pel seu compte harmonitzen les seues ones i es comuniquen durant el somni. És la seua manera de consolidar les experiències diürnes per a fer-les útils per l’endemà.Hauríem de fer el mateix amb la intel·ligència col.lectiva combinant adequadament el temps d'anar per lliure amb els espais i moments per afavorir la sincronització. Ho fem realment?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exorcismes contra la incertesa

  Els nostres cervells són unes màquines de construir coherència (i de forçar-la si cal) per tal de preservar l’estabilitat psicològica de la nostra identitat. Ens necessitem coherents amb nosaltres mateixos dia rere dia, però al mateix temps, siguem conscients o no, elaborem realitats paral·leles possibles per tal de fugir d’un entorn que sentim que ens limita. La ciència ens ha donat una guia bastant segura per no allunyar-nos amb excés del món “real” encara que, per fer-ho, ens ha hagut d’obrir els ulls a realitats que no podem percebre habitualment: la terra és redona i gira al voltant del sol,  els invisibles bacteris poden ser la causa de les malalties, els objectes estan plens de partícules microscòpiques i de forats entre elles que no som capaços de visualitzar.... Malgrat això ella mateixa està (i des del meu punt de vista estarà sempre) plena de forats, de coses que no hem arribat a entendre i, com a conseqüència, el nostre cervell ha d’intentar esforçar-se per i...

Poliamor

 Hi ha idees que van i venen i que les noves generacions se les fan seues amb el sentiment d’haver-les inventat i fer d’elles un trencament amb allò que veuen com pansit i caduc. Les veus que proven de dir-los que això no n’és tan nou com els hi sembla són etiquetades, amb una certa raó, tot s’ha de dir, d’aus de mal averany. Però, en realitat, moltes vegades la idea encara que es vesteixi d’un altre context continua sent essencialment la mateixa. Fa 70 anys es deia amor lliure i ara poliamor. El cert és que quan alguna cosa d’aquest estil torna a sortir una vegada i altra sol ser perquè respon a un desig que travessa els temps. No és estrany, doncs, que s’hagi parlat i escrit molt sobre com les normes socials encotillen certes tendències “naturals”. S’ha enraonat que els essers humans podem estimar en una mena de capes concèntriques: primer la família, després el poble, a continuació el país, per arribar finalment a la humanitat i, en alguns casos, fins i tot al conjunt dels e...