La rutina té mala fama. Dir, per exemple, que un treball és rutinari és pràcticament equivalent a dir que és avorrit i poc engrescador. Sabem, però, que si acabem de passar un succés que ens ha sacsejat fort o estem en una situació a la què no li veiem cap sortida bona, la rutina es converteix en un refugi que ens dona una mica de respir i alleuja provisionalment l’angúnia.
Els estudiosos dels sistemes de memòria variadets que tenim, diuen que hi ha un al que anomenen memòria implícita o procedimental que és semiautomàtica. És la primera que s’adquireix i la darrera que es perd. Ens serveix per caminar, anar en bicicleta, conduir un cotxe o interpretar cançons sense haver-ne de pensar en cada pas que donem ja que tenim interioritzada la cadena que va lligant cadascú amb el següent.
En definitiva ens allibera el cervell per a posar l’atenció en altres coses. I el cert és que això passa la major part del temps. Ens podem preguntar, doncs, quan és bo deixar-se portar per certes maneres de fer sense haver de pensar-hi gaire i quan, pel contrari, ens hem d’implicar a fons per prendre decisions, fer raonaments que no estan trillats o simplement sortir de les nostres rutines per explorar nous camins.
Sabem que quan estem de vacances o de cap de setmana, el trencament de la seguida dels altres dies ens facilita l’apertura dels “pors” i augmenta la nostra capacitat d’observar el que ens rodeja d’una forma més lliure, crítica i creativa. No es pot negar, però, que també n’és una vàlvula d’expansió que ens permet tornar a la feina habitual amb forces renovades. Bé que ho saben els que organitzen els calendaris laborals i escolars!
Tanmateix, individualment, les nostres energies són limitades i és fonamental decidir en quins aspectes de la nostra vida ens va bé acceptar allò que la societat ens marca com a camí i en quins altres estem disposats a prendre una sendera i explorar pel nostre compte amb tots els riscos i descobriments que això pot comportar.
Hi ha moltes persones que fan mans i mànigues per cercar una feina que els permeti “volar” al menys de tant en tant, mirant de combinar les seves tendències creatives amb la necessitat d’assegurar-se “la pataqueta”. Altres, ben al contrari, n’aprofiten una tasca rutinària per lliurar energies que dediquen a temes per als que, en principi, ningú els assegura res a canvi. Einstein i Kafka ne són exemples coneguts.
Potser que, després de la capacitat de posar-se en el lloc d’altres, sigui aquest repartiment dels nostre temps i de les nostres energies el què millor ens defineixi com a persones.
A la Bíblia diuen que Déu va fer a l’home de fang i al Popol Vuh, en canvi, asseguren que els humans van ser fets de panís, després de varis intents fallits. Ara bé l’evolució ens posat davant l’evidència de què som criatures del temps i la manera amb la que administrem la petita parcel·leta que ens correspon és el que ens acaba diferenciant als uns dels altres.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada