Confesso que quan em pregunten d’on soc no se molt bé que contestar. Finalment solc respondre amb un altra pregunta: Què entens tu per ser d’un lloc?. Passats uns segons d’un desconcert no volgut, li aclareixo: si s’és d’on s’ha nascut, sóc valencià, si s’és d’on més temps s’ha treballat i viscut, sóc faldut (d’Ulldecona) i si s’és d’on més s’ha estimat sóc nicaragüenc....tria tu mateix/a o fes la combinació.
La majoria em contesta dient que sóc “ciutadà del món” sobre tot si se m’acut afegir que vaig passar vint anys de la meua joventut a Madrid on els meus pares es van traslladar per raons de feina i on viuen els meus germans.
Aquesta petita anècdota personal em serveix per pensar sobre la nostra vinculació amb els llocs. S’ha escrit molt sobre això i serà difícil que pugui aportar alguna cosa nova, però com tots ens servim d’inspiració d’altres contínuament, tal vegada aquestes línies puguin donar peu a alguna reflexió particular.
Els investigadors han trobat que al voltant dels 7 anys d’edat hi ha una mena de fusió entre llenguatge i pensament, el que, entre d’altres coses, dóna lloc a una mena de diàleg intern en continua interacció amb tot el que prové de l’exterior. Les nostres emocions i pensaments es mouen, doncs, dins d’un marc on s’han integrat tant la base genètica com el conjunt d’experiències viscudes, però que adquireix un dinamisme propi sobre tot a partir d’eixa edat.
D’altra banda, sabem també que el nostre present dona color als records del passat i afavoreix aquells que estan en sintonia amb el que sentim al moment de l’evocació. No és gens estrany, per tant, que el que subjectivament importi més a una persona sigui el lloc on ha viscut de manera més intensa (pel bo i pel dolent!).
Tanmateix no podem deixar de costat que hi ha també tot allò que n’és implícit i que, sense que ens adonem, influeix poderosament en la nostra conducta i sentiments. Per exemple, normalment no conservem records d’abans d’haver complit els tres anys. Això, que es diu amnèsia infantil, sembla ser degut a que el nostre cervell no havia madurat encara prou com per consolidar-los i recuperar-los. Aleshores, podem pensar que les nostres vivències d’eixos primers tres anys de vida no ens han influït gaire perquè no som capaços de recordar-les?. Certament que no. Per tant el lloc on es neix i transcorreixen els primers anys de vida té més importància que la que moltes vegades l’atribuïm quan després ens hem hagut de moure molt.
I la genètica lligada als llocs, això que se solen dir les arrels ancestrals? Doncs tenen molta menys importància objectiva de la que, de vegades, els nostres sentiments li volen donar. Per molt que tinguem vuit cognoms d’avantpassats d’un determinat territori açó no vol dir gaire cosa. Les migracions i l’exogàmia han estat tan grans en l’espècie humana que si remuntem unes quantes generacions més la barreja de llocs de procedència dels ancestres amb molta probabilitat serà considerable.
En definitiva tot influeix, però les influències són més subtils i variades del què normalment pensem. Crec que hem de valorar, llavors, tant la nostra amalgama personal com les que anem trobant pel llocs on vivim reconeixent que el mestissatge biològic, cultural i fins i tot emocional ha d’estar acompanyat del dret a què en cada lloc les persones puguin evolucionar a la seua manera individual i col·lectiva pel bé del conjunt. En realitat, ho vulguem o no, i independentment d’on hàgim viscut tots som “ciutadans del món” i, al mateix temps, portem al nostre cap i al nostre cor uns quants llocs ben particulars.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada