Passa al contingut principal

Adaptat o adaptable?

 Conta Ruffié en “De la Biologia a la cultura” que, en períodes de grans turbulències, per exemple després de l’extinció dels dinosaures, els cromosomes llargs, que ho són per a transmetre els molts gens “lligats” que porten els essers més especialitzats, es trenquen per afavorir noves combinacions a partir de macrotipus més genèrics. Explicava el savi que això efectivament va passar amb els mamífers després d’aquella extinció i es fa reflexionar sobre que un excés d’adaptació pot anar en contra de la necessària flexibilitat per respondre a eventualitats impactants no previstes.

Per la seua part, la història ens parla de períodes extensos d’acumulació progressiva que acaben donant pas a salts qualitatius bruscos que es porten per endavant a molts dels que s’havien acostumat a les regles de l’època anterior. Els fisiòlegs, al seu torn, ens parlen de la homeòstasi com el sistema que té el cos per absorbir petits canvis del medi extern mantenint estabilitzades les constants bàsiques del medi intern, però també de l’al·lòstasi la qual ens porta ràpidament a uns equilibris diferents per respondre a canvis importants i sobtats de l’ambient.

Un altre savi, Jean Piaget, ens deia, estudiant les fases de l’evolució de la intel·ligència que, en els primers anys de la vida,  s’ha d’anar produint una compensació entre la tendència a incorporar la realitat dins dels nostres esquemes mentals i una flexibilitat que ens permeta modificar estos esquemes per abastar noves realitats sense una deformació que les desnaturalitza.

Tot això em sembla que ens porta al mateix punt: No ens convé apropar-nos massa a l’òptim d’adaptació perquè això ens deixa indefensos front a canvis que ens puguin sobrevenir. Hem de conservar un grau de “inadaptació” que, per molt que pugui resultar sorprenent és el que ens pot donar l’adaptabilitat suficient per reaccionar eficaçment als imprevistos.

 És a dir,  tant com individus com grups humans hem de socialitzar suficient amb les nostres comunitats per a no patir d’incomprensió, però, alhora, hem mantenir un grau d’autonomia o, si voleu, de “locureta” lúcida com per tenir un marge de gir sobre el que està establert. Si el cos humà és tan complex és perquè ha evolucionat en un medi ambient molt canviant i ha apostat per la flexibilitat adaptativa del cervell. Si esta n’és la nostra principal arma no la desvaloritzem empenyant-nos en sotmetre a tots els que conviuen amb nosaltres a esquemes rígids i donem la benvinguda a una diversitat que ens permet conservar el dinamisme imprescindible per una vitalitat saludable i creativa.  

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els paranys de l'eficàcia a curt terme

  “Vivimos a golpes y apenas nos dejar ser quienes somos ” va escriure Gabriel Celaya i va musicar Paco Ibañez en “La poesía es un arma cargada de futuro ”. Quanta raó!. Vivim a dues velocitats. La major part del temps amb la més ràpida apagant focs i només en ocasions especials podem aturar-nos a pensar per prendre les decisions més personals sobre la nostra vida. Això és degut a què, per molt sofisticats que puguem parèixer, som, essencialment essers adaptats evolutivament per sobreviure. Ho fem sovint d’una   manera tan complexa que, de vegades, se’ns escapa aquesta realitat de fons que està per darrere de tot el que fem individualment i col·lectivament. Ara bé, la supervivència està lligada amb molta freqüència a prendre decisions ràpides i efectives. El nostre cos i, per tant, el nostre cap s’han desenvolupat per donar aquest tipus de respostes. Aquesta senzilla evidència contribueix a explicar perquè els polítics que ofereixen accions curtes i eficaces tinguin ta...

Exorcismes contra la incertesa

  Els nostres cervells són unes màquines de construir coherència (i de forçar-la si cal) per tal de preservar l’estabilitat psicològica de la nostra identitat. Ens necessitem coherents amb nosaltres mateixos dia rere dia, però al mateix temps, siguem conscients o no, elaborem realitats paral·leles possibles per tal de fugir d’un entorn que sentim que ens limita. La ciència ens ha donat una guia bastant segura per no allunyar-nos amb excés del món “real” encara que, per fer-ho, ens ha hagut d’obrir els ulls a realitats que no podem percebre habitualment: la terra és redona i gira al voltant del sol,  els invisibles bacteris poden ser la causa de les malalties, els objectes estan plens de partícules microscòpiques i de forats entre elles que no som capaços de visualitzar.... Malgrat això ella mateixa està (i des del meu punt de vista estarà sempre) plena de forats, de coses que no hem arribat a entendre i, com a conseqüència, el nostre cervell ha d’intentar esforçar-se per i...

Sincronies

 Resulta curiós, sobre tot per als que no som experts, que quan estem desperts les diferents zones del nostre cervell tinguin ritmes diferents produint ones desincronitzades i que quan dormim de debò es produeixi una sincronització que permeti transferències d’una part a l’altra. La natura ens ensenya moltes coses aplicables, això si amb molta cura, a la vida social. Cada vegada estic més convençut de que la clau de moltes coses està en saber combinar l’autonomia personal i l’harmonització dels ritmes comunitaris o, si voleu, la sincronització/desincronització en les relacions de parella, de família, d’amics, de poble.  Ho aconseguim? Anem bé amb, per exemple, la tendència creixent a fer més i més comunicació “asíncrona” via missatges pels mòbils reservant la comunicació directa per a moments “especials”?. És això bo o dolent?. És el reflex d’una societat que aprofundeix en el seu individualisme o un desig “natural” al que la tecnologia obre camí?. No ho sé, probablement...