Salta al contingut principal

Adaptat o adaptable?

 Conta Ruffié en “De la Biologia a la cultura” que, en períodes de grans turbulències, per exemple després de l’extinció dels dinosaures, els cromosomes llargs, que ho són per a transmetre els molts gens “lligats” que porten els essers més especialitzats, es trenquen per afavorir noves combinacions a partir de macrotipus més genèrics. Explicava el savi que això efectivament va passar amb els mamífers després d’aquella extinció i es fa reflexionar sobre que un excés d’adaptació pot anar en contra de la necessària flexibilitat per respondre a eventualitats impactants no previstes.

Per la seua part, la història ens parla de períodes extensos d’acumulació progressiva que acaben donant pas a salts qualitatius bruscos que es porten per endavant a molts dels que s’havien acostumat a les regles de l’època anterior. Els fisiòlegs, al seu torn, ens parlen de la homeòstasi com el sistema que té el cos per absorbir petits canvis del medi extern mantenint estabilitzades les constants bàsiques del medi intern, però també de l’al·lòstasi la qual ens porta ràpidament a uns equilibris diferents per respondre a canvis importants i sobtats de l’ambient.

Un altre savi, Jean Piaget, ens deia, estudiant les fases de l’evolució de la intel·ligència que, en els primers anys de la vida,  s’ha d’anar produint una compensació entre la tendència a incorporar la realitat dins dels nostres esquemes mentals i una flexibilitat que ens permeta modificar estos esquemes per abastar noves realitats sense una deformació que les desnaturalitza.

Tot això em sembla que ens porta al mateix punt: No ens convé apropar-nos massa a l’òptim d’adaptació perquè això ens deixa indefensos front a canvis que ens puguin sobrevenir. Hem de conservar un grau de “inadaptació” que, per molt que pugui resultar sorprenent és el que ens pot donar l’adaptabilitat suficient per reaccionar eficaçment als imprevistos.

 És a dir,  tant com individus com grups humans hem de socialitzar suficient amb les nostres comunitats per a no patir d’incomprensió, però, alhora, hem mantenir un grau d’autonomia o, si voleu, de “locureta” lúcida com per tenir un marge de gir sobre el que està establert. Si el cos humà és tan complex és perquè ha evolucionat en un medi ambient molt canviant i ha apostat per la flexibilitat adaptativa del cervell. Si esta n’és la nostra principal arma no la desvaloritzem empenyant-nos en sotmetre a tots els que conviuen amb nosaltres a esquemes rígids i donem la benvinguda a una diversitat que ens permet conservar el dinamisme imprescindible per una vitalitat saludable i creativa.  

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Castigar l’empatia

 Alguns estudiosos de l’evolució del raonament moral defensen que passem des d’una etapa que podríem dir d’empatia simple on la gent menuda comença a entendre les necessitats dels altres més propers a una de més ampla on s’actua per una mena de reciprocitat social envers persones amb qui no es relacionem habitualment. Hi ha, finalment un tercer nivell al que no sol arribar la majoria i on s’actua per convenciment moral i una mena d’empatia “universal”. Kohlberg, per exemple, estableix una sèrie d’estadis i postula que es podem quedar estancats però no retrocedir. Tinc els meus dubtes. Actuacions com les que estem veient en la política internacional mostren una seriosa tornada cap enrere a nivell moral. Ni empatia “universal” ni reciprocitat en base a unes normes acordades: la simple llei del més fort. És més, es castiga sense pietat qualsevol crida a la empatia o al respecte del diferent com una feblesa intolerable. Diguem-ho sense embuts, Trump i Netanyahu en són els exponents...

Mindfullness i política

Retirar un dit de la flama quan t’estàs cremant és automàtic. L’evolució ha fixat comportaments immediats com aquest per preservar la supervivència. Ara bé, d’altres automatismes són més ben bé dreceres de pensament per estalviar-nos l’haver de pensar cada detall de l’ingent quantitat de decisions que hem de prendre dia rere dia. El problema és que algunes d’aquestes dreceres son estereotips que s’han generat i fixat en èpoques molt diferents de les actuals i necessitem sortir d’eixos automatismes per tal d’adaptar-nos millor a les noves condicions. Afortunadament, també s’ha desenvolupat, en paral·lel,   una eina amb una gran flexibilitat per ajustar-se millor a eixes condicions canviants: les capes més elaborades del nostre cervell. No és estrany, doncs, que el motor principal de l’evolució d’aquestes sempre hagi estat el control de les condicions externes que poden danyar la vida del seu portador i no tant el seu propi autoconeixement.   Tal vegada és per això que, malgra...

Extrem centre

  Hi ha qui fa de la moderació quasi una religió fent un dogma d’això de “La virtut és al punt mig”. Estes persones malden de tot allò que consideren extremismes i, políticament, els agrada dir que no són ni de dretes ni d’esquerres. Per exemple, si és parla de la guerra del 36 et diuen això de què els dos bàndols van fer “barbaritats” obviant l’evidència de que va ser un el que   va donar un cop militar contra el resultat d’unes eleccions democràtiques que no els hi convenien. A mi, per contra, m’agrada   el que Marguerite Yourcenar fa dir al seu personatge al començament de “Memòries d’Adrià”. Una cosa com: “He conegut molts extrems, però he sabut tornar de tots ells”. Per descomptat jo no he conegut tants extrems ni falta que em fa, però em quedo amb eixa idea de saber retornar i penso que s’ha d’aplicar a eixa mena “d’extrem centre” en el que, de vegades, pot estar la virtut, és cert, però d’altres s’amaga la covardia o l’egoisme de no prendre partit. Si girem la ...