Salta al contingut principal

Adaptat o adaptable?

 Conta Ruffié en “De la Biologia a la cultura” que, en períodes de grans turbulències, per exemple després de l’extinció dels dinosaures, els cromosomes llargs, que ho són per a transmetre els molts gens “lligats” que porten els essers més especialitzats, es trenquen per afavorir noves combinacions a partir de macrotipus més genèrics. Explicava el savi que això efectivament va passar amb els mamífers després d’aquella extinció i es fa reflexionar sobre que un excés d’adaptació pot anar en contra de la necessària flexibilitat per respondre a eventualitats impactants no previstes.

Per la seua part, la història ens parla de períodes extensos d’acumulació progressiva que acaben donant pas a salts qualitatius bruscos que es porten per endavant a molts dels que s’havien acostumat a les regles de l’època anterior. Els fisiòlegs, al seu torn, ens parlen de la homeòstasi com el sistema que té el cos per absorbir petits canvis del medi extern mantenint estabilitzades les constants bàsiques del medi intern, però també de l’al·lòstasi la qual ens porta ràpidament a uns equilibris diferents per respondre a canvis importants i sobtats de l’ambient.

Un altre savi, Jean Piaget, ens deia, estudiant les fases de l’evolució de la intel·ligència que, en els primers anys de la vida,  s’ha d’anar produint una compensació entre la tendència a incorporar la realitat dins dels nostres esquemes mentals i una flexibilitat que ens permeta modificar estos esquemes per abastar noves realitats sense una deformació que les desnaturalitza.

Tot això em sembla que ens porta al mateix punt: No ens convé apropar-nos massa a l’òptim d’adaptació perquè això ens deixa indefensos front a canvis que ens puguin sobrevenir. Hem de conservar un grau de “inadaptació” que, per molt que pugui resultar sorprenent és el que ens pot donar l’adaptabilitat suficient per reaccionar eficaçment als imprevistos.

 És a dir,  tant com individus com grups humans hem de socialitzar suficient amb les nostres comunitats per a no patir d’incomprensió, però, alhora, hem mantenir un grau d’autonomia o, si voleu, de “locureta” lúcida com per tenir un marge de gir sobre el que està establert. Si el cos humà és tan complex és perquè ha evolucionat en un medi ambient molt canviant i ha apostat per la flexibilitat adaptativa del cervell. Si esta n’és la nostra principal arma no la desvaloritzem empenyant-nos en sotmetre a tots els que conviuen amb nosaltres a esquemes rígids i donem la benvinguda a una diversitat que ens permet conservar el dinamisme imprescindible per una vitalitat saludable i creativa.  

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Castigar l’empatia

 Alguns estudiosos de l’evolució del raonament moral defensen que passem des d’una etapa que podríem dir d’empatia simple on la gent menuda comença a entendre les necessitats dels altres més propers a una de més ampla on s’actua per una mena de reciprocitat social envers persones amb qui no es relacionem habitualment. Hi ha, finalment un tercer nivell al que no sol arribar la majoria i on s’actua per convenciment moral i una mena d’empatia “universal”. Kohlberg, per exemple, estableix una sèrie d’estadis i postula que es podem quedar estancats però no retrocedir. Tinc els meus dubtes. Actuacions com les que estem veient en la política internacional mostren una seriosa tornada cap enrere a nivell moral. Ni empatia “universal” ni reciprocitat en base a unes normes acordades: la simple llei del més fort. És més, es castiga sense pietat qualsevol crida a la empatia o al respecte del diferent com una feblesa intolerable. Diguem-ho sense embuts, Trump i Netanyahu en són els exponents...

Poliamor

 Hi ha idees que van i venen i que les noves generacions se les fan seues amb el sentiment d’haver-les inventat i fer d’elles un trencament amb allò que veuen com pansit i caduc. Les veus que proven de dir-los que això no n’és tan nou com els hi sembla són etiquetades, amb una certa raó, tot s’ha de dir, d’aus de mal averany. Però, en realitat, moltes vegades la idea encara que es vesteixi d’un altre context continua sent essencialment la mateixa. Fa 70 anys es deia amor lliure i ara poliamor. El cert és que quan alguna cosa d’aquest estil torna a sortir una vegada i altra sol ser perquè respon a un desig que travessa els temps. No és estrany, doncs, que s’hagi parlat i escrit molt sobre com les normes socials encotillen certes tendències “naturals”. S’ha enraonat que els essers humans podem estimar en una mena de capes concèntriques: primer la família, després el poble, a continuació el país, per arribar finalment a la humanitat i, en alguns casos, fins i tot al conjunt dels e...

Camins mentals d'anada i de tornada

 Tot el que està dins dels nostres caps hi ha arribat perquè ha tingut un sentit pràctic. Altra cosa és que, a hores d’ara, no sigui capaç d’adaptar-se a certes circumstàncies molt diferents d’aquelles per les que va demostrar la seva utilitat i acabi provocant problemes seriosos.   Sense la precisió i el bagatge d’Annette Karmiloff-Smith o Daniel Kahneman qui aprofundeixen en tot això, podem dir que al cervell hi ha un continu vaivé entre l’automàtic i el reflexiu. I això representa un clar avantatge. Quan es domina un procediment perquè es controla i s’ha fet moltes vegades no cal estar-hi pensant a cada pas i així ens pot quedar la ment lliure per altres tasques. Un exemple clar n’és el de quan aprenem a conduir. A tots ens ha resultat complicat estar pendent de sincronitzar un munt de moviments i estar atents a una gran quantitat de detalls, però després som capaços de fer molts d’ells “d’esma” i anar xerrant o escoltant música al mateix temps. Hem passat del pensament c...