Conta Ruffié en “De la Biologia a la cultura” que, en períodes de grans turbulències, per exemple després de l’extinció dels dinosaures, els cromosomes llargs, que ho són per a transmetre els molts gens “lligats” que porten els essers més especialitzats, es trenquen per afavorir noves combinacions a partir de macrotipus més genèrics. Explicava el savi que això efectivament va passar amb els mamífers després d’aquella extinció i es fa reflexionar sobre que un excés d’adaptació pot anar en contra de la necessària flexibilitat per respondre a eventualitats impactants no previstes.
Per la seua part, la història ens
parla de períodes extensos d’acumulació progressiva que acaben donant pas a
salts qualitatius bruscos que es porten per endavant a molts dels que s’havien
acostumat a les regles de l’època anterior. Els fisiòlegs, al seu torn, ens
parlen de la homeòstasi com el sistema que té el cos per absorbir petits canvis
del medi extern mantenint estabilitzades les constants bàsiques del medi intern,
però també de l’al·lòstasi la qual ens porta ràpidament a uns equilibris
diferents per respondre a canvis importants i sobtats de l’ambient.
Un altre savi, Jean Piaget, ens
deia, estudiant les fases de l’evolució de la intel·ligència que, en els primers
anys de la vida, s’ha d’anar produint una compensació entre la tendència a
incorporar la realitat dins dels nostres esquemes mentals i una flexibilitat que ens
permeta modificar estos esquemes per abastar noves realitats sense una
deformació que les desnaturalitza.
Tot això em sembla que ens porta al
mateix punt: No ens convé apropar-nos massa a l’òptim d’adaptació perquè això
ens deixa indefensos front a canvis que ens puguin sobrevenir. Hem de conservar
un grau de “inadaptació” que, per molt que pugui resultar sorprenent és el que
ens pot donar l’adaptabilitat suficient per reaccionar eficaçment als
imprevistos.
És a dir, tant com individus com grups humans hem de
socialitzar suficient amb les nostres comunitats per a no patir d’incomprensió,
però, alhora, hem mantenir un grau d’autonomia o, si voleu, de “locureta”
lúcida com per tenir un marge de gir sobre el que està establert. Si el cos
humà és tan complex és perquè ha evolucionat en un medi ambient molt canviant i
ha apostat per la flexibilitat adaptativa del cervell. Si esta n’és la nostra
principal arma no la desvaloritzem empenyant-nos en sotmetre a tots els que
conviuen amb nosaltres a esquemes rígids i donem la benvinguda a una diversitat
que ens permet conservar el dinamisme imprescindible per una vitalitat
saludable i creativa.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada