Adaptat o adaptable?

 Conta Ruffié en “De la Biologia a la cultura” que, en períodes de grans turbulències, per exemple després de l’extinció dels dinosaures, els cromosomes llargs, que ho són per a transmetre els molts gens “lligats” que porten els essers més especialitzats, es trenquen per afavorir noves combinacions a partir de macrotipus més genèrics. Explicava el savi que això efectivament va passar amb els mamífers després d’aquella extinció i es fa reflexionar sobre que un excés d’adaptació pot anar en contra de la necessària flexibilitat per respondre a eventualitats impactants no previstes.

Per la seua part, la història ens parla de períodes extensos d’acumulació progressiva que acaben donant pas a salts qualitatius bruscos que es porten per endavant a molts dels que s’havien acostumat a les regles de l’època anterior. Els fisiòlegs, al seu torn, ens parlen de la homeòstasi com el sistema que té el cos per absorbir petits canvis del medi extern mantenint estabilitzades les constants bàsiques del medi intern, però també de l’al·lòstasi la qual ens porta ràpidament a uns equilibris diferents per respondre a canvis importants i sobtats de l’ambient.

Un altre savi, Jean Piaget, ens deia, estudiant les fases de l’evolució de la intel·ligència que, en els primers anys de la vida,  s’ha d’anar produint una compensació entre la tendència a incorporar la realitat dins dels nostres esquemes mentals i una flexibilitat que ens permeta modificar estos esquemes per abastar noves realitats sense una deformació que les desnaturalitza.

Tot això em sembla que ens porta al mateix punt: No ens convé apropar-nos massa a l’òptim d’adaptació perquè això ens deixa indefensos front a canvis que ens puguin sobrevenir. Hem de conservar un grau de “inadaptació” que, per molt que pugui resultar sorprenent és el que ens pot donar l’adaptabilitat suficient per reaccionar eficaçment als imprevistos.

 És a dir,  tant com individus com grups humans hem de socialitzar suficient amb les nostres comunitats per a no patir d’incomprensió, però, alhora, hem mantenir un grau d’autonomia o, si voleu, de “locureta” lúcida com per tenir un marge de gir sobre el que està establert. Si el cos humà és tan complex és perquè ha evolucionat en un medi ambient molt canviant i ha apostat per la flexibilitat adaptativa del cervell. Si esta n’és la nostra principal arma no la desvaloritzem empenyant-nos en sotmetre a tots els que conviuen amb nosaltres a esquemes rígids i donem la benvinguda a una diversitat que ens permet conservar el dinamisme imprescindible per una vitalitat saludable i creativa.