Passa al contingut principal

De sinergies bones i dolentes

 Curiosa i aparentment contradictòria la naturalesa humana. Portem mil·lennis intentant controlar el medi que ens envolta i al mateix temps no hi ha res que ens estimuli més que un cert grau de descontrol.

Quin altre animal es capaç de gaudir com nosaltres d’un bon conte on les referències quotidianes de l’espai i el temps han estat severament distorsionades?

I quin altre ha pogut descontextualitzar un objecte o una situació i atribuir-li genèricament un conjunt de símbols absolutament arbitraris per tal de fer llenguatges que ens permeten jugar a recontextualizar-les al servei d’una potent imaginació que tant dona per a l’art i la literatura com per a la manipulació i l’engany?

Malgrat tot això, què poc que ens interessa conèixer-nos de debò a nosaltres mateixos, més enllà de les xafarderies per sentir-nos millors que els altres o la defensa a ultrança de la nostra autonomia per apuntar-nos a qualsevol creença esotèrica que ens proporcioni la recepta d’una veritat revelada!.

Si Darwin alcés el cap potser ens diria que hem estat configurats per defensar-nos del perills externs i que, potser per això, minimitzem els que venen de dins de nosaltres mateixos.

Certament, alguna cosa d’això ha d’haver perquè sinó no s’explica que hàgim construït societats on els problemes de salut mental van en augment.

 Un cervell com el nostre capaç de tantes “floritures” modificant espai, temps i contextos,  pot arribar, quan està en un ambient amb cert grau de toxicitat relacional, a desbarrar seriosament entrant en una mena d’espiral de descontrol incontrolable.

Com podem aconseguir que esta espiral no se’ns vagi de mare?. Els que van “inventar” els cap de setmana o les vacances saben bé que, a banda d’altres beneficis, no hi ha res com descontrolar-se una mica per a mantenir millor el control la resta del temps. Tanmateix hem arribat a un punt on, per moltes persones, estes vàlvules d’escapament no poden desinflar la pressió quan s’acumulen un munt de mànegues bufant sense parar.

I que fa que entri tanta pressió com per conduir a estes persones a un punt insuportable? Els interessos cobdiciosos de certs sectors socials aportant gas a eixes mànegues o les febleses psicològiques dels que no som capaços de taponar estes entrades destructives? . Per mi les dues coses alhora.

Tant com hi ha sinèrgies positives, n’hi ha de negatives i esta és una de les més dolentes i , per tant, l’hem de combatre també amb una doble estratègia: resistència individual i contraatac social.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exorcismes contra la incertesa

  Els nostres cervells són unes màquines de construir coherència (i de forçar-la si cal) per tal de preservar l’estabilitat psicològica de la nostra identitat. Ens necessitem coherents amb nosaltres mateixos dia rere dia, però al mateix temps, siguem conscients o no, elaborem realitats paral·leles possibles per tal de fugir d’un entorn que sentim que ens limita. La ciència ens ha donat una guia bastant segura per no allunyar-nos amb excés del món “real” encara que, per fer-ho, ens ha hagut d’obrir els ulls a realitats que no podem percebre habitualment: la terra és redona i gira al voltant del sol,  els invisibles bacteris poden ser la causa de les malalties, els objectes estan plens de partícules microscòpiques i de forats entre elles que no som capaços de visualitzar.... Malgrat això ella mateixa està (i des del meu punt de vista estarà sempre) plena de forats, de coses que no hem arribat a entendre i, com a conseqüència, el nostre cervell ha d’intentar esforçar-se per i...

Poliamor

 Hi ha idees que van i venen i que les noves generacions se les fan seues amb el sentiment d’haver-les inventat i fer d’elles un trencament amb allò que veuen com pansit i caduc. Les veus que proven de dir-los que això no n’és tan nou com els hi sembla són etiquetades, amb una certa raó, tot s’ha de dir, d’aus de mal averany. Però, en realitat, moltes vegades la idea encara que es vesteixi d’un altre context continua sent essencialment la mateixa. Fa 70 anys es deia amor lliure i ara poliamor. El cert és que quan alguna cosa d’aquest estil torna a sortir una vegada i altra sol ser perquè respon a un desig que travessa els temps. No és estrany, doncs, que s’hagi parlat i escrit molt sobre com les normes socials encotillen certes tendències “naturals”. S’ha enraonat que els essers humans podem estimar en una mena de capes concèntriques: primer la família, després el poble, a continuació el país, per arribar finalment a la humanitat i, en alguns casos, fins i tot al conjunt dels e...

Sincronies

 Resulta curiós, sobre tot per als que no som experts, que quan estem desperts les diferents zones del nostre cervell tinguin ritmes diferents produint ones desincronitzades i que quan dormim de debò es produeixi una sincronització que permeti transferències d’una part a l’altra. La natura ens ensenya moltes coses aplicables, això si amb molta cura, a la vida social. Cada vegada estic més convençut de que la clau de moltes coses està en saber combinar l’autonomia personal i l’harmonització dels ritmes comunitaris o, si voleu, la sincronització/desincronització en les relacions de parella, de família, d’amics, de poble.  Ho aconseguim? Anem bé amb, per exemple, la tendència creixent a fer més i més comunicació “asíncrona” via missatges pels mòbils reservant la comunicació directa per a moments “especials”?. És això bo o dolent?. És el reflex d’una societat que aprofundeix en el seu individualisme o un desig “natural” al que la tecnologia obre camí?. No ho sé, probablement...