Salta al contingut principal

De sinergies bones i dolentes

 Curiosa i aparentment contradictòria la naturalesa humana. Portem mil·lennis intentant controlar el medi que ens envolta i al mateix temps no hi ha res que ens estimuli més que un cert grau de descontrol.

Quin altre animal es capaç de gaudir com nosaltres d’un bon conte on les referències quotidianes de l’espai i el temps han estat severament distorsionades?

I quin altre ha pogut descontextualitzar un objecte o una situació i atribuir-li genèricament un conjunt de símbols absolutament arbitraris per tal de fer llenguatges que ens permeten jugar a recontextualizar-les al servei d’una potent imaginació que tant dona per a l’art i la literatura com per a la manipulació i l’engany?

Malgrat tot això, què poc que ens interessa conèixer-nos de debò a nosaltres mateixos, més enllà de les xafarderies per sentir-nos millors que els altres o la defensa a ultrança de la nostra autonomia per apuntar-nos a qualsevol creença esotèrica que ens proporcioni la recepta d’una veritat revelada!.

Si Darwin alcés el cap potser ens diria que hem estat configurats per defensar-nos del perills externs i que, potser per això, minimitzem els que venen de dins de nosaltres mateixos.

Certament, alguna cosa d’això ha d’haver perquè sinó no s’explica que hàgim construït societats on els problemes de salut mental van en augment.

 Un cervell com el nostre capaç de tantes “floritures” modificant espai, temps i contextos,  pot arribar, quan està en un ambient amb cert grau de toxicitat relacional, a desbarrar seriosament entrant en una mena d’espiral de descontrol incontrolable.

Com podem aconseguir que esta espiral no se’ns vagi de mare?. Els que van “inventar” els cap de setmana o les vacances saben bé que, a banda d’altres beneficis, no hi ha res com descontrolar-se una mica per a mantenir millor el control la resta del temps. Tanmateix hem arribat a un punt on, per moltes persones, estes vàlvules d’escapament no poden desinflar la pressió quan s’acumulen un munt de mànegues bufant sense parar.

I que fa que entri tanta pressió com per conduir a estes persones a un punt insuportable? Els interessos cobdiciosos de certs sectors socials aportant gas a eixes mànegues o les febleses psicològiques dels que no som capaços de taponar estes entrades destructives? . Per mi les dues coses alhora.

Tant com hi ha sinèrgies positives, n’hi ha de negatives i esta és una de les més dolentes i , per tant, l’hem de combatre també amb una doble estratègia: resistència individual i contraatac social.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Castigar l’empatia

 Alguns estudiosos de l’evolució del raonament moral defensen que passem des d’una etapa que podríem dir d’empatia simple on la gent menuda comença a entendre les necessitats dels altres més propers a una de més ampla on s’actua per una mena de reciprocitat social envers persones amb qui no es relacionem habitualment. Hi ha, finalment un tercer nivell al que no sol arribar la majoria i on s’actua per convenciment moral i una mena d’empatia “universal”. Kohlberg, per exemple, estableix una sèrie d’estadis i postula que es podem quedar estancats però no retrocedir. Tinc els meus dubtes. Actuacions com les que estem veient en la política internacional mostren una seriosa tornada cap enrere a nivell moral. Ni empatia “universal” ni reciprocitat en base a unes normes acordades: la simple llei del més fort. És més, es castiga sense pietat qualsevol crida a la empatia o al respecte del diferent com una feblesa intolerable. Diguem-ho sense embuts, Trump i Netanyahu en són els exponents...

Camins mentals d'anada i de tornada

 Tot el que està dins dels nostres caps hi ha arribat perquè ha tingut un sentit pràctic. Altra cosa és que, a hores d’ara, no sigui capaç d’adaptar-se a certes circumstàncies molt diferents d’aquelles per les que va demostrar la seva utilitat i acabi provocant problemes seriosos.   Sense la precisió i el bagatge d’Annette Karmiloff-Smith o Daniel Kahneman qui aprofundeixen en tot això, podem dir que al cervell hi ha un continu vaivé entre l’automàtic i el reflexiu. I això representa un clar avantatge. Quan es domina un procediment perquè es controla i s’ha fet moltes vegades no cal estar-hi pensant a cada pas i així ens pot quedar la ment lliure per altres tasques. Un exemple clar n’és el de quan aprenem a conduir. A tots ens ha resultat complicat estar pendent de sincronitzar un munt de moviments i estar atents a una gran quantitat de detalls, però després som capaços de fer molts d’ells “d’esma” i anar xerrant o escoltant música al mateix temps. Hem passat del pensament c...

Exorcismes contra la incertesa

  Els nostres cervells són unes màquines de construir coherència (i de forçar-la si cal) per tal de preservar l’estabilitat psicològica de la nostra identitat. Ens necessitem coherents amb nosaltres mateixos dia rere dia, però al mateix temps, siguem conscients o no, elaborem realitats paral·leles possibles per tal de fugir d’un entorn que sentim que ens limita. La ciència ens ha donat una guia bastant segura per no allunyar-nos amb excés del món “real” encara que, per fer-ho, ens ha hagut d’obrir els ulls a realitats que no podem percebre habitualment: la terra és redona i gira al voltant del sol,  els invisibles bacteris poden ser la causa de les malalties, els objectes estan plens de partícules microscòpiques i de forats entre elles que no som capaços de visualitzar.... Malgrat això ella mateixa està (i des del meu punt de vista estarà sempre) plena de forats, de coses que no hem arribat a entendre i, com a conseqüència, el nostre cervell ha d’intentar esforçar-se per i...