Salta al contingut principal

De sinergies bones i dolentes

 Curiosa i aparentment contradictòria la naturalesa humana. Portem mil·lennis intentant controlar el medi que ens envolta i al mateix temps no hi ha res que ens estimuli més que un cert grau de descontrol.

Quin altre animal es capaç de gaudir com nosaltres d’un bon conte on les referències quotidianes de l’espai i el temps han estat severament distorsionades?

I quin altre ha pogut descontextualitzar un objecte o una situació i atribuir-li genèricament un conjunt de símbols absolutament arbitraris per tal de fer llenguatges que ens permeten jugar a recontextualizar-les al servei d’una potent imaginació que tant dona per a l’art i la literatura com per a la manipulació i l’engany?

Malgrat tot això, què poc que ens interessa conèixer-nos de debò a nosaltres mateixos, més enllà de les xafarderies per sentir-nos millors que els altres o la defensa a ultrança de la nostra autonomia per apuntar-nos a qualsevol creença esotèrica que ens proporcioni la recepta d’una veritat revelada!.

Si Darwin alcés el cap potser ens diria que hem estat configurats per defensar-nos del perills externs i que, potser per això, minimitzem els que venen de dins de nosaltres mateixos.

Certament, alguna cosa d’això ha d’haver perquè sinó no s’explica que hàgim construït societats on els problemes de salut mental van en augment.

 Un cervell com el nostre capaç de tantes “floritures” modificant espai, temps i contextos,  pot arribar, quan està en un ambient amb cert grau de toxicitat relacional, a desbarrar seriosament entrant en una mena d’espiral de descontrol incontrolable.

Com podem aconseguir que esta espiral no se’ns vagi de mare?. Els que van “inventar” els cap de setmana o les vacances saben bé que, a banda d’altres beneficis, no hi ha res com descontrolar-se una mica per a mantenir millor el control la resta del temps. Tanmateix hem arribat a un punt on, per moltes persones, estes vàlvules d’escapament no poden desinflar la pressió quan s’acumulen un munt de mànegues bufant sense parar.

I que fa que entri tanta pressió com per conduir a estes persones a un punt insuportable? Els interessos cobdiciosos de certs sectors socials aportant gas a eixes mànegues o les febleses psicològiques dels que no som capaços de taponar estes entrades destructives? . Per mi les dues coses alhora.

Tant com hi ha sinèrgies positives, n’hi ha de negatives i esta és una de les més dolentes i , per tant, l’hem de combatre també amb una doble estratègia: resistència individual i contraatac social.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Castigar l’empatia

 Alguns estudiosos de l’evolució del raonament moral defensen que passem des d’una etapa que podríem dir d’empatia simple on la gent menuda comença a entendre les necessitats dels altres més propers a una de més ampla on s’actua per una mena de reciprocitat social envers persones amb qui no es relacionem habitualment. Hi ha, finalment un tercer nivell al que no sol arribar la majoria i on s’actua per convenciment moral i una mena d’empatia “universal”. Kohlberg, per exemple, estableix una sèrie d’estadis i postula que es podem quedar estancats però no retrocedir. Tinc els meus dubtes. Actuacions com les que estem veient en la política internacional mostren una seriosa tornada cap enrere a nivell moral. Ni empatia “universal” ni reciprocitat en base a unes normes acordades: la simple llei del més fort. És més, es castiga sense pietat qualsevol crida a la empatia o al respecte del diferent com una feblesa intolerable. Diguem-ho sense embuts, Trump i Netanyahu en són els exponents...

Mindfullness i política

Retirar un dit de la flama quan t’estàs cremant és automàtic. L’evolució ha fixat comportaments immediats com aquest per preservar la supervivència. Ara bé, d’altres automatismes són més ben bé dreceres de pensament per estalviar-nos l’haver de pensar cada detall de l’ingent quantitat de decisions que hem de prendre dia rere dia. El problema és que algunes d’aquestes dreceres son estereotips que s’han generat i fixat en èpoques molt diferents de les actuals i necessitem sortir d’eixos automatismes per tal d’adaptar-nos millor a les noves condicions. Afortunadament, també s’ha desenvolupat, en paral·lel,   una eina amb una gran flexibilitat per ajustar-se millor a eixes condicions canviants: les capes més elaborades del nostre cervell. No és estrany, doncs, que el motor principal de l’evolució d’aquestes sempre hagi estat el control de les condicions externes que poden danyar la vida del seu portador i no tant el seu propi autoconeixement.   Tal vegada és per això que, malgra...

Obertura mental

 Tant ens han parlat de que el nostre cervell no desenvolupa totes les seues possibilitats que tendim a pensar que aquestes són il·limitades. Però no ho són. De fet estem contínuament fent dreceres per arribar a conclusions ràpides i simples perquè conscientment o de forma inconscient sentim que no som capaços d’abordar tota la complexitat del món que ens envolta. I parlant de simplificacions fent-ne una més: hi ha, bàsicament, dues maneres de tractar amb la complexitat: reduir-la “per nassos” i pensar que   així la controlem o ampliar l’esforç mental per tal d’aproximar-nos-en una mica millor. Mira’t així no resulta estrany que hi hagi gent que tingui veritable fòbia a les excepcions. Tot ha d’estat pautat, normat i ningú se n’ha de sortir so pena de ser considerable responsable de produir un caos que la majoria de les vegades només està en la ment de la persona que pensa d’aquesta manera. Amb la policia de les finestres a la pandèmia de la COVID en vam tenir alguns exemp...