Curiosa i aparentment contradictòria la naturalesa humana. Portem mil·lennis intentant controlar el medi que ens envolta i al mateix temps no hi ha res que ens estimuli més que un cert grau de descontrol.
Quin altre animal es capaç de gaudir com nosaltres d’un bon conte on les referències quotidianes de l’espai i el temps han estat severament distorsionades?
I quin altre ha pogut descontextualitzar un objecte o una situació i atribuir-li genèricament un conjunt de símbols absolutament arbitraris per tal de fer llenguatges que ens permeten jugar a recontextualizar-les al servei d’una potent imaginació que tant dona per a l’art i la literatura com per a la manipulació i l’engany?
Malgrat tot això, què poc que ens interessa conèixer-nos de debò a nosaltres mateixos, més enllà de les xafarderies per sentir-nos millors que els altres o la defensa a ultrança de la nostra autonomia per apuntar-nos a qualsevol creença esotèrica que ens proporcioni la recepta d’una veritat revelada!.
Si Darwin alcés el cap potser ens diria que hem estat configurats per defensar-nos del perills externs i que, potser per això, minimitzem els que venen de dins de nosaltres mateixos.
Certament, alguna cosa d’això ha d’haver perquè sinó no s’explica que hàgim construït societats on els problemes de salut mental van en augment.
Un cervell com el nostre capaç de tantes “floritures” modificant espai, temps i contextos, pot arribar, quan està en un ambient amb cert grau de toxicitat relacional, a desbarrar seriosament entrant en una mena d’espiral de descontrol incontrolable.
Com podem aconseguir que esta espiral no se’ns vagi de mare?. Els que van “inventar” els cap de setmana o les vacances saben bé que, a banda d’altres beneficis, no hi ha res com descontrolar-se una mica per a mantenir millor el control la resta del temps. Tanmateix hem arribat a un punt on, per moltes persones, estes vàlvules d’escapament no poden desinflar la pressió quan s’acumulen un munt de mànegues bufant sense parar.
I que fa que entri tanta pressió com per conduir a estes persones a un punt insuportable? Els interessos cobdiciosos de certs sectors socials aportant gas a eixes mànegues o les febleses psicològiques dels que no som capaços de taponar estes entrades destructives? . Per mi les dues coses alhora.
Tant com hi ha sinèrgies positives, n’hi ha de negatives i esta és una de les més dolentes i , per tant, l’hem de combatre també amb una doble estratègia: resistència individual i contraatac social.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada