Passa al contingut principal

Obertura mental

 Tant ens han parlat de que el nostre cervell no desenvolupa totes les seues possibilitats que tendim a pensar que aquestes són il·limitades. Però no ho són. De fet estem contínuament fent dreceres per arribar a conclusions ràpides i simples perquè conscientment o de forma inconscient sentim que no som capaços d’abordar tota la complexitat del món que ens envolta.

I parlant de simplificacions fent-ne una més: hi ha, bàsicament, dues maneres de tractar amb la complexitat: reduir-la “per nassos” i pensar que  així la controlem o ampliar l’esforç mental per tal d’aproximar-nos-en una mica millor.

Mira’t així no resulta estrany que hi hagi gent que tingui veritable fòbia a les excepcions. Tot ha d’estat pautat, normat i ningú se n’ha de sortir so pena de ser considerable responsable de produir un caos que la majoria de les vegades només està en la ment de la persona que pensa d’aquesta manera. Amb la policia de les finestres a la pandèmia de la COVID en vam tenir alguns exemples d’aquestes reaccions.

Aquesta fòbia a les excepcions es tradueix en una greu incomoditat front a la diversitat humana que sol estar a la base de molts comportaments conservadors. No és només que al qui mana li interessi l’homogeneïtat dels subordinats per poder manar millor, no és tampoc , solament, que algunes persones donen suport ideològic a eixe poder, és que hi ha alguna cosa de més profunda en la natura humana sobre la qual arrelen aquestes actituds: el desig de controlar el que ens pot afectar de la manera més fàcil i suposadament efectiva.

Ara bé, no hauríem de presumir de ser millors que altres per tenir més capacitat per acceptar esta diversitat intrínseca humana, almenys en alguns aspectes, sinó tractar de comprendre que les experiències humanes ens han fet més oberts en aquells temes on ens hem pogut sortir a fi de bé i més tancats en els que ens ha anat malament. I això depèn de molts factors i alguns d’ells, per no dir la majoria, no són de la nostra responsabilitat personal.

Penso que la nostra aportació pot anar més per posar un gra de sorra per tal d’afavorir unes relacions socials d’un major suport mutu i així la gent que enfronta dificultats tindrà més possibilitats de sortir-se’n i no es tancarà tant. I tots ens sortirem guanyant!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exorcismes contra la incertesa

  Els nostres cervells són unes màquines de construir coherència (i de forçar-la si cal) per tal de preservar l’estabilitat psicològica de la nostra identitat. Ens necessitem coherents amb nosaltres mateixos dia rere dia, però al mateix temps, siguem conscients o no, elaborem realitats paral·leles possibles per tal de fugir d’un entorn que sentim que ens limita. La ciència ens ha donat una guia bastant segura per no allunyar-nos amb excés del món “real” encara que, per fer-ho, ens ha hagut d’obrir els ulls a realitats que no podem percebre habitualment: la terra és redona i gira al voltant del sol,  els invisibles bacteris poden ser la causa de les malalties, els objectes estan plens de partícules microscòpiques i de forats entre elles que no som capaços de visualitzar.... Malgrat això ella mateixa està (i des del meu punt de vista estarà sempre) plena de forats, de coses que no hem arribat a entendre i, com a conseqüència, el nostre cervell ha d’intentar esforçar-se per i...

Castigar l’empatia

 Alguns estudiosos de l’evolució del raonament moral defensen que passem des d’una etapa que podríem dir d’empatia simple on la gent menuda comença a entendre les necessitats dels altres més propers a una de més ampla on s’actua per una mena de reciprocitat social envers persones amb qui no es relacionem habitualment. Hi ha, finalment un tercer nivell al que no sol arribar la majoria i on s’actua per convenciment moral i una mena d’empatia “universal”. Kohlberg, per exemple, estableix una sèrie d’estadis i postula que es podem quedar estancats però no retrocedir. Tinc els meus dubtes. Actuacions com les que estem veient en la política internacional mostren una seriosa tornada cap enrere a nivell moral. Ni empatia “universal” ni reciprocitat en base a unes normes acordades: la simple llei del més fort. És més, es castiga sense pietat qualsevol crida a la empatia o al respecte del diferent com una feblesa intolerable. Diguem-ho sense embuts, Trump i Netanyahu en són els exponents...

Poliamor

 Hi ha idees que van i venen i que les noves generacions se les fan seues amb el sentiment d’haver-les inventat i fer d’elles un trencament amb allò que veuen com pansit i caduc. Les veus que proven de dir-los que això no n’és tan nou com els hi sembla són etiquetades, amb una certa raó, tot s’ha de dir, d’aus de mal averany. Però, en realitat, moltes vegades la idea encara que es vesteixi d’un altre context continua sent essencialment la mateixa. Fa 70 anys es deia amor lliure i ara poliamor. El cert és que quan alguna cosa d’aquest estil torna a sortir una vegada i altra sol ser perquè respon a un desig que travessa els temps. No és estrany, doncs, que s’hagi parlat i escrit molt sobre com les normes socials encotillen certes tendències “naturals”. S’ha enraonat que els essers humans podem estimar en una mena de capes concèntriques: primer la família, després el poble, a continuació el país, per arribar finalment a la humanitat i, en alguns casos, fins i tot al conjunt dels e...