L’evolució ens ha fet capaços d’abandonar les nostres rutines ben trillades per anar una mica més enllà i explorar nous camins, alhora que també ens ha dotat de mecanismes de compensació per fer-nos retornar si anem massa lluny.
Ho podem visualitzar com si fos una mena de sortida en forma d’una espiral que va girant i recorrent les diferents direccions al mateix temps que va allunyant-se cada vegada una mica més del punt original. Ara bé, quan es detecta el perill de perdre’ns per haver anat a massa distància del nostre cercle de partida, l’espiral ha de canviar de sentit i fer-nos retornar, en el benentès que, quasi mai, tornem al lloc inicial sinó que entrem en un altre cercle una mica més ampli. D’aquesta manera compensem dos necessitats igualment peremptòries: sortir de rutines avorridores que ens lleven energia vital i preservar aquesta no sotmetent-la a tensions que puguin trencar-la.
Anem ara als grans conceptes motivadors com llibertat o justícia. No cal ser un gran expert per tenir clar que configuren dues de les grans espirals que ens motiven a sortir de llocs on ens sentim coaccionats o tractats injustament. La força de l’empenta pot ser tan gran que l’espiral agafi una gran velocitat. El problema, com en tantes altres coses relacionades amb els essers humans i les societats que creen és que, en moltes ocasions, ens fallen els sistemes de retorn des de punts massa llunyans. M’explico. On s’ha d’aturar el desig de llibertat?. Es coneix, però de vegades no s’aprofundeix prou amb la frase de Benito Juárez “el respecte al dret aliè és la pau”. És a dir que, per una convivència veritablement pacífica, la nostra ànsia de llibertat o la nostra reivindicació front al que sentim injust ha de saber aturar-se quan ensopegui amb la llibertat dels altres o pugui causar una injustícia més gran que la que volem evitar.
I què ens pot permetre això?. Només una empatia cultivada individual i socialment que hagi aconseguit desenvolupar l’hàbit de fer-nos reflexionar sobre la situació dels altres abans de cedir als nostres primer impulsos.
Aquesta mena d’entrenament no s’improvisa i, per això, és cabdal que comenci quan els nens són ben petits. Una societat a la que és podria considerar avançada de debò seria aquella en la que els adults tinguessin consciència de la importància d’ensenyar als infants que resulta imprescindible situar-se en el lloc dels que puguin ser afectats per les nostres accions abans de deixar-les els curs lliure.
Només d’aquesta manera les noves generacions poden quedar convenientment immunitzades front a cants de sirena com els que confonen la llibertat amb prendre cerveses al bell mig d’una pandèmia menyspreant la salut dels altres o considerar de justícia que el poble “triat per Déu” massacri a altres per tal d’establir el seu domini.
La manera d’enfrontar a eixos dimonis és farina d’altre costal però el primer pas ha de ser el de la solidaritat entre la bona gent, superant la sensació d’impotència individual i fent front a tanta barbàrie desfermada amb una rebel·lia ferma i serena que sabotege els seus plans i trenqui amb complicitats atiades per una por alimentada per l’aïllament amb el que ens tenen arraconats.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada