Salta al contingut principal

Castigar l’empatia

 Alguns estudiosos de l’evolució del raonament moral defensen que passem des d’una etapa que podríem dir d’empatia simple on la gent menuda comença a entendre les necessitats dels altres més propers a una de més ampla on s’actua per una mena de reciprocitat social envers persones amb qui no es relacionem habitualment. Hi ha, finalment un tercer nivell al que no sol arribar la majoria i on s’actua per convenciment moral i una mena d’empatia “universal”.

Kohlberg, per exemple, estableix una sèrie d’estadis i postula que es podem quedar estancats però no retrocedir. Tinc els meus dubtes. Actuacions com les que estem veient en la política internacional mostren una seriosa tornada cap enrere a nivell moral. Ni empatia “universal” ni reciprocitat en base a unes normes acordades: la simple llei del més fort. És més, es castiga sense pietat qualsevol crida a la empatia o al respecte del diferent com una feblesa intolerable.

Diguem-ho sense embuts, Trump i Netanyahu en són els exponents més visibles, però hi tenen molta gent en la seua línia. Tal vegada penseu que el que passa a Gaza, a Ucraïna o a Venezuela no té a veure amb vosaltres i que podeu continuar refugiant-vos en la vostra quotidianitat com si no passés res, però la crua realitat és que, més enllà de la geopolítica, eixe càstig a l’empatia, eixe retrocés moral ens afecta a tots. Només cal observar amb atenció l’actuació cada vegada més desconsiderada de molta gent amb la que ens relacionem i la subversió cada volta més continua i decidida de normes morals que teníem per assentades.

Pareu una mica esment a la quantitat de vegades que, darrerament, us heu hagut de defensar d’una actitud prepotent d’algú en contra vostra. Sempre les hi hagut, em podreu dir, com els que neguen el canvi climàtic pensen de les catàstrofes naturals, però és bastant evident que estan augmentant i ens estan fent la vida més difícil.

Cal una reacció, cal connectar unes coses amb altres i adonar-se que si ens repleguem fent allò de l’estruç, no és que ens estanquem, és que anem com els crancs. Hem de pronunciar-nos a tots els nivells que ens siga possible contra eixe càstig a l’empatia i contrarestar-ho amb la mesura de les nostres possibilitats. L’empatia ens ha salvat com espècie i si deixem que ens la retallen ens anirem enfonsant cada vegada més i més.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Poliamor

 Hi ha idees que van i venen i que les noves generacions se les fan seues amb el sentiment d’haver-les inventat i fer d’elles un trencament amb allò que veuen com pansit i caduc. Les veus que proven de dir-los que això no n’és tan nou com els hi sembla són etiquetades, amb una certa raó, tot s’ha de dir, d’aus de mal averany. Però, en realitat, moltes vegades la idea encara que es vesteixi d’un altre context continua sent essencialment la mateixa. Fa 70 anys es deia amor lliure i ara poliamor. El cert és que quan alguna cosa d’aquest estil torna a sortir una vegada i altra sol ser perquè respon a un desig que travessa els temps. No és estrany, doncs, que s’hagi parlat i escrit molt sobre com les normes socials encotillen certes tendències “naturals”. S’ha enraonat que els essers humans podem estimar en una mena de capes concèntriques: primer la família, després el poble, a continuació el país, per arribar finalment a la humanitat i, en alguns casos, fins i tot al conjunt dels e...

Camins mentals d'anada i de tornada

 Tot el que està dins dels nostres caps hi ha arribat perquè ha tingut un sentit pràctic. Altra cosa és que, a hores d’ara, no sigui capaç d’adaptar-se a certes circumstàncies molt diferents d’aquelles per les que va demostrar la seva utilitat i acabi provocant problemes seriosos.   Sense la precisió i el bagatge d’Annette Karmiloff-Smith o Daniel Kahneman qui aprofundeixen en tot això, podem dir que al cervell hi ha un continu vaivé entre l’automàtic i el reflexiu. I això representa un clar avantatge. Quan es domina un procediment perquè es controla i s’ha fet moltes vegades no cal estar-hi pensant a cada pas i així ens pot quedar la ment lliure per altres tasques. Un exemple clar n’és el de quan aprenem a conduir. A tots ens ha resultat complicat estar pendent de sincronitzar un munt de moviments i estar atents a una gran quantitat de detalls, però després som capaços de fer molts d’ells “d’esma” i anar xerrant o escoltant música al mateix temps. Hem passat del pensament c...