Castigar l’empatia

 Alguns estudiosos de l’evolució del raonament moral defensen que passem des d’una etapa que podríem dir d’empatia simple on la gent menuda comença a entendre les necessitats dels altres més propers a una de més ampla on s’actua per una mena de reciprocitat social envers persones amb qui no es relacionem habitualment. Hi ha, finalment un tercer nivell al que no sol arribar la majoria i on s’actua per convenciment moral i una mena d’empatia “universal”.

Kohlberg, per exemple, estableix una sèrie d’estadis i postula que es podem quedar estancats però no retrocedir. Tinc els meus dubtes. Actuacions com les que estem veient en la política internacional mostren una seriosa tornada cap enrere a nivell moral. Ni empatia “universal” ni reciprocitat en base a unes normes acordades: la simple llei del més fort. És més, es castiga sense pietat qualsevol crida a la empatia o al respecte del diferent com una feblesa intolerable.

Diguem-ho sense embuts, Trump i Netanyahu en són els exponents més visibles, però hi tenen molta gent en la seua línia. Tal vegada penseu que el que passa a Gaza, a Ucraïna o a Venezuela no té a veure amb vosaltres i que podeu continuar refugiant-vos en la vostra quotidianitat com si no passés res, però la crua realitat és que, més enllà de la geopolítica, eixe càstig a l’empatia, eixe retrocés moral ens afecta a tots. Només cal observar amb atenció l’actuació cada vegada més desconsiderada de molta gent amb la que ens relacionem i la subversió cada volta més continua i decidida de normes morals que teníem per assentades.

Pareu una mica esment a la quantitat de vegades que, darrerament, us heu hagut de defensar d’una actitud prepotent d’algú en contra vostra. Sempre les hi hagut, em podreu dir, com els que neguen el canvi climàtic pensen de les catàstrofes naturals, però és bastant evident que estan augmentant i ens estan fent la vida més difícil.

Cal una reacció, cal connectar unes coses amb altres i adonar-se que si ens repleguem fent allò de l’estruç, no és que ens estanquem, és que anem com els crancs. Hem de pronunciar-nos a tots els nivells que ens siga possible contra eixe càstig a l’empatia i contrarestar-ho amb la mesura de les nostres possibilitats. L’empatia ens ha salvat com espècie i si deixem que ens la retallen ens anirem enfonsant cada vegada més i més.