Tot el que està dins dels nostres caps hi ha arribat perquè ha tingut un sentit pràctic. Altra cosa és que, a hores d’ara, no sigui capaç d’adaptar-se a certes circumstàncies molt diferents d’aquelles per les que va demostrar la seva utilitat i acabi provocant problemes seriosos.
Sense la precisió i el bagatge d’Annette Karmiloff-Smith o Daniel Kahneman qui aprofundeixen en tot això, podem dir que al cervell hi ha un continu vaivé entre l’automàtic i el reflexiu. I això representa un clar avantatge. Quan es domina un procediment perquè es controla i s’ha fet moltes vegades no cal estar-hi pensant a cada pas i així ens pot quedar la ment lliure per altres tasques. Un exemple clar n’és el de quan aprenem a conduir. A tots ens ha resultat complicat estar pendent de sincronitzar un munt de moviments i estar atents a una gran quantitat de detalls, però després som capaços de fer molts d’ells “d’esma” i anar xerrant o escoltant música al mateix temps. Hem passat del pensament controlat a l’automàtic.
Ara bé el procés també es dona a l’inrevés i quan alguna cosa comença a sortir-se del “normal” en una rutina que teníem controlada cal tornar a prestar atenció a allò que fèiem automàticament per veure quins canvis s’haurien d’aplicar a la nova situació. Seguint en l’exemple del cotxe imaginem que s’ha avariat l’intermitent i hem de baixar la finestreta i treure el braç per indicar els canvis de direcció. Haurem d’estar més atents a aquesta nova circumstància perquè no hi estem acostumats. Hem passat de l’automàtic al controlat.
Tot aquest continu anar i venir entre eixes dos maneres de funcionar, activant unes o altres xarxes cerebrals segons convingui, és el pa nostre de cada dia. Tanmateix es pot sortir de mare amb més facilitat del que pensem. Prova d’això són les compulsions o “rituals” repetitius i automatitzats per exorcitzar alguna cosa que ens preocupa i que no sabem com enfocar. I la veritat és que en lloc d’allunyar el problema l’acabem fent més gros.
A nivell social això té també moltes conseqüències. Tenim un grapat de prejudicis, conscients o no, els quals fem sevir automàticament quan veiem una persona o un grup que ens resulta estrany pel seu aspecte, les seues idees o la seua manera d’actuar.
D’altra banda diuen els que estudien aquestes coses que el vertader raonament moral es desenvolupa quan els nens i els adolescents tenen l’oportunitat d’establir les seues pròpies regles en interacció amb els seus iguals, lluny de la supervisió directa dels adults. Però això en sistemes individualistes com el nostre està lluny de propiciar-se i a més, per acabar-ho d’adobar, les xarxes socials són un viver per expressions emocionals automàtiques que fugissin del pensament reflexiu i, per tant, de raonaments morals deconstructors de prejudicis.
Tot plegat forma un ambient que no afavoreix gens el camí de tornada de l’automàtic cap a la reflexió per decantació d’experiències que ens podrien allunyar, tant a nosaltres com als més joves, dels pensament ràpid en circumstàncies on no seria el més adequat.
Les conseqüències són greus i augmenten dia rere dia: polarització, racisme i marginació del diferent al que es menysprea sense gosar ni conèixer-lo de veritat.
Per això cada vegada resulta més urgent prioritzar les relacions “cara a cara” que són les que tenen més capacitat per construir una comunitat oberta que no tingui por al desconegut i eviti que interessos aliens l’empenten cap a enfrontaments dramàtics com els que estem veien per tot arreu dins d’aquest planeta al que anomenem Terra.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada