Mindfullness i política

Retirar un dit de la flama quan t’estàs cremant és automàtic. L’evolució ha fixat comportaments immediats com aquest per preservar la supervivència. Ara bé, d’altres automatismes són més ben bé dreceres de pensament per estalviar-nos l’haver de pensar cada detall de l’ingent quantitat de decisions que hem de prendre dia rere dia. El problema és que algunes d’aquestes dreceres son estereotips que s’han generat i fixat en èpoques molt diferents de les actuals i necessitem sortir d’eixos automatismes per tal d’adaptar-nos millor a les noves condicions. Afortunadament, també s’ha desenvolupat, en paral·lel,  una eina amb una gran flexibilitat per ajustar-se millor a eixes condicions canviants: les capes més elaborades del nostre cervell. No és estrany, doncs, que el motor principal de l’evolució d’aquestes sempre hagi estat el control de les condicions externes que poden danyar la vida del seu portador i no tant el seu propi autoconeixement.

 Tal vegada és per això que, malgrat tants avenços tècnics, els essers humans, en general, donem mostres d’una gran imperícia amb el maneig de les nostres emocions, la qual cosa dificulta enormement la vida social. De fet, amb una visió més relacional i reposada no hagués estat difícil concloure que valia la pena una distribució més equilibrada dels recursos per a poder comptar amb el màxim d’aportacions conduents a un benestar col·lectiu on els individus podrien estar més relaxats i així gaudir de la vida i fer gaudir als altres.

La conseqüència de la falta d’adequació dels nostres mecanismes evolutius i la vida que portem ha conduit a la majoria a situacions de patiment on es generalitzen els problemes de gestió emocional i mental, el que ens obliga a  girar el cap a altra banda en busca de solucions.

Per alguns una d’elles podria ser el mindfullness, ara tan de moda, el qual parteix de la idea de què si et mires a tu mateix des de fóra podràs relativitzar els teus patiments i no deixar que t’inhabiliten. Reconec una inicial desconfiança respecta a estes metodologies psicològiques trasplantades de l’Orient. La corresponent descontextualització em semblava més una invitació a la passivitat que un altra cosa. En definitiva una subtil (o no tant) invitació a la inacció o al “laisser faire” que tant els hi convé als que tenen la paella pel mànec.

Però, en el fons, la idea no és tan nova com pugui parèixer: la ciència també es bassa en mirar el món sense tants prejudicis automatitzats, tractant de cercar una objectivitat a base de posar límits a un excés de subjectivitat que ens pot portar a carrerons sense sortida.

En aquest sentit es bo saber que a l’antropologia un element nuclear del mètode etnogràfic és la capacitat d’estranyament, és a dir la capacitat de mirar-te a tu i a la teva pròpia cultura des de fora com si fora una d´estranya. El cinema i la literatura n’han tret també bon partit d’això: des de la mirada dels extraterrestres a les nostres civilitzacions fins a, per exemple, un clàssic com “Els Papalagi” on uns natius de la Polinèsia  miren amb molta sorpresa el nostre mode de vida “occidental”.

Així que, si ho mirem des del costat de “l’estranyament” que permet, potser que, efectivament, el mindfullness arribi a ser una eina que ajudi a alliberar-nos de cercles viciosos de ruminacions centrades en les nostres mancances i ens doni més força per adreçar les nostres energies a un canvi real de les condicions de vida que ens limiten.

 I això, amics meus, ho vulguem o no, és política. I encara que el partidisme sectari l’hagi desprestigiat, hem de tenir ben clar que continua sent una part important de les nostres vides.