Passa al contingut principal

Ens estem fent els sords?

Als enginyers els va molt això de la retroalimentació. T’expliquen, per exemple, que un termòstat quan arriba a una determinada temperatura, atura el sistema de climatització per no depassar-la.

Això és el que anomenen retroalimentació negativa perquè quan es detecta que s’ha superat el llindar s’inverteix el sentit de canvi d’allò que estem tractant de controlar. Si, tornant al cas de la climatització, hem fixat la temperatura a 20º aquest sistema farà que si se superés arribant, per dir alguna cosa, a 20.1º en lloc de continuar augmentant-la disminuirà durant una petita estona per aconseguir ajustar-la a la temperatura volguda. Hi ha molts exemples a la vida quotidiana d’aquest tipus de procés.

Tanmateix, existeix també la retroalimentació positiva on, en lloc de frenar-se la magnitud d’allò que estem considerant, s’accelera més i més. Un cas clar d’això és el de la població de bacteris que, quan més en són, més ràpid es reprodueixen creixent de manera exponencial.

A la natura, però, en eixes condicions el control es produeix d’una manera diguem-ne externa i, per exemple, les poblacions aturen el ritme de creixement per la manca de recursos o, dins del cos humà, l’excés d’una hormona o neurotransmissor es veu refrenada per una altra que s’encarrega de tornar-la al seu nivell adient.

Malgrat això, existeixen situacions, i l’estrès continuat i les drogues en son exemple, on el cos es veu obligat a buscar un nou equilibri que no estava en els “plans” inicials i no sempre ho aconseguís sobre tot si la situació s’allarga més del compte.

Podem veure un cert paral·lelisme amb el que ocorre a les societats quan els controls “democràtics” fallen i la retroalimentació positiva (que en realitat de positiva no en té res) no té aturador, el que sembla ser que és el que està passant ara.

Front a eixa situació la natura també ens inspira perquè sol disposar de frens d’emergència per casos extrems, els quals són activats per alarmes específiques quan l’esser viu o l’espècie es precipita cap al desastre. No sempre funcionen però son la darrera possibilitat. Què esperem per posar-los (i posar-nos) en marxa? Es que les alarmes no estan sonant amb prou força o es que per evitar el seu estrèpit ens estem tapant les oïdes? I no, no m’estic referint als reiterats avisos per inundacions ni a la constatació de la pèrdua d’un dret que consideràvem assolit. M’estic referint a alguna cosa molt més amplia i general que no es resol en quatre pegats sinó amb una vertadera decisió de molta gent de sortir de la seu closca i enfortir els vincles amb els altres per veure d’aturar una deriva que ens pot fer patir molt i molt durant moltes generacions.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exorcismes contra la incertesa

  Els nostres cervells són unes màquines de construir coherència (i de forçar-la si cal) per tal de preservar l’estabilitat psicològica de la nostra identitat. Ens necessitem coherents amb nosaltres mateixos dia rere dia, però al mateix temps, siguem conscients o no, elaborem realitats paral·leles possibles per tal de fugir d’un entorn que sentim que ens limita. La ciència ens ha donat una guia bastant segura per no allunyar-nos amb excés del món “real” encara que, per fer-ho, ens ha hagut d’obrir els ulls a realitats que no podem percebre habitualment: la terra és redona i gira al voltant del sol,  els invisibles bacteris poden ser la causa de les malalties, els objectes estan plens de partícules microscòpiques i de forats entre elles que no som capaços de visualitzar.... Malgrat això ella mateixa està (i des del meu punt de vista estarà sempre) plena de forats, de coses que no hem arribat a entendre i, com a conseqüència, el nostre cervell ha d’intentar esforçar-se per i...

Castigar l’empatia

 Alguns estudiosos de l’evolució del raonament moral defensen que passem des d’una etapa que podríem dir d’empatia simple on la gent menuda comença a entendre les necessitats dels altres més propers a una de més ampla on s’actua per una mena de reciprocitat social envers persones amb qui no es relacionem habitualment. Hi ha, finalment un tercer nivell al que no sol arribar la majoria i on s’actua per convenciment moral i una mena d’empatia “universal”. Kohlberg, per exemple, estableix una sèrie d’estadis i postula que es podem quedar estancats però no retrocedir. Tinc els meus dubtes. Actuacions com les que estem veient en la política internacional mostren una seriosa tornada cap enrere a nivell moral. Ni empatia “universal” ni reciprocitat en base a unes normes acordades: la simple llei del més fort. És més, es castiga sense pietat qualsevol crida a la empatia o al respecte del diferent com una feblesa intolerable. Diguem-ho sense embuts, Trump i Netanyahu en són els exponents...

Poliamor

 Hi ha idees que van i venen i que les noves generacions se les fan seues amb el sentiment d’haver-les inventat i fer d’elles un trencament amb allò que veuen com pansit i caduc. Les veus que proven de dir-los que això no n’és tan nou com els hi sembla són etiquetades, amb una certa raó, tot s’ha de dir, d’aus de mal averany. Però, en realitat, moltes vegades la idea encara que es vesteixi d’un altre context continua sent essencialment la mateixa. Fa 70 anys es deia amor lliure i ara poliamor. El cert és que quan alguna cosa d’aquest estil torna a sortir una vegada i altra sol ser perquè respon a un desig que travessa els temps. No és estrany, doncs, que s’hagi parlat i escrit molt sobre com les normes socials encotillen certes tendències “naturals”. S’ha enraonat que els essers humans podem estimar en una mena de capes concèntriques: primer la família, després el poble, a continuació el país, per arribar finalment a la humanitat i, en alguns casos, fins i tot al conjunt dels e...