Als enginyers els va molt això de la retroalimentació. T’expliquen, per exemple, que un termòstat quan arriba a una determinada temperatura, atura el sistema de climatització per no depassar-la.
Això és el que anomenen retroalimentació negativa perquè quan es detecta que s’ha superat el llindar s’inverteix el sentit de canvi d’allò que estem tractant de controlar. Si, tornant al cas de la climatització, hem fixat la temperatura a 20º aquest sistema farà que si se superés arribant, per dir alguna cosa, a 20.1º en lloc de continuar augmentant-la disminuirà durant una petita estona per aconseguir ajustar-la a la temperatura volguda. Hi ha molts exemples a la vida quotidiana d’aquest tipus de procés.
Tanmateix, existeix també la retroalimentació positiva on, en lloc de frenar-se la magnitud d’allò que estem considerant, s’accelera més i més. Un cas clar d’això és el de la població de bacteris que, quan més en són, més ràpid es reprodueixen creixent de manera exponencial.
A la natura, però, en eixes condicions el control es produeix d’una manera diguem-ne externa i, per exemple, les poblacions aturen el ritme de creixement per la manca de recursos o, dins del cos humà, l’excés d’una hormona o neurotransmissor es veu refrenada per una altra que s’encarrega de tornar-la al seu nivell adient.
Malgrat això, existeixen situacions, i l’estrès continuat i les drogues en son exemple, on el cos es veu obligat a buscar un nou equilibri que no estava en els “plans” inicials i no sempre ho aconseguís sobre tot si la situació s’allarga més del compte.
Podem veure un cert paral·lelisme amb el que ocorre a les societats quan els controls “democràtics” fallen i la retroalimentació positiva (que en realitat de positiva no en té res) no té aturador, el que sembla ser que és el que està passant ara.
Front a eixa situació la natura també ens inspira perquè sol disposar de frens d’emergència per casos extrems, els quals són activats per alarmes específiques quan l’esser viu o l’espècie es precipita cap al desastre. No sempre funcionen però son la darrera possibilitat. Què esperem per posar-los (i posar-nos) en marxa? Es que les alarmes no estan sonant amb prou força o es que per evitar el seu estrèpit ens estem tapant les oïdes? I no, no m’estic referint als reiterats avisos per inundacions ni a la constatació de la pèrdua d’un dret que consideràvem assolit. M’estic referint a alguna cosa molt més amplia i general que no es resol en quatre pegats sinó amb una vertadera decisió de molta gent de sortir de la seu closca i enfortir els vincles amb els altres per veure d’aturar una deriva que ens pot fer patir molt i molt durant moltes generacions.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada