Tot el que està dins dels nostres caps hi ha arribat perquè ha tingut un sentit pràctic. Altra cosa és que, a hores d’ara, no sigui capaç d’adaptar-se a certes circumstàncies molt diferents d’aquelles per les que va demostrar la seva utilitat i acabi provocant problemes seriosos.   Sense la precisió i el bagatge d’Annette Karmiloff-Smith o Daniel Kahneman qui aprofundeixen en tot això, podem dir que al cervell hi ha un continu vaivé entre l’automàtic i el reflexiu. I això representa un clar avantatge. Quan es domina un procediment perquè es controla i s’ha fet moltes vegades no cal estar-hi pensant a cada pas i així ens pot quedar la ment lliure per altres tasques. Un exemple clar n’és el de quan aprenem a conduir. A tots ens ha resultat complicat estar pendent de sincronitzar un munt de moviments i estar atents a una gran quantitat de detalls, però després som capaços de fer molts d’ells “d’esma” i anar xerrant o escoltant música al mateix temps. Hem passat del pensament c...

 Hi ha idees que van i venen i que les noves generacions se les fan seues amb el sentiment d’haver-les inventat i fer d’elles un trencament amb allò que veuen com pansit i caduc. Les veus que proven de dir-los que això no n’és tan nou com els hi sembla són etiquetades, amb una certa raó, tot s’ha de dir, d’aus de mal averany. Però, en realitat, moltes vegades la idea encara que es vesteixi d’un altre context continua sent essencialment la mateixa. Fa 70 anys es deia amor lliure i ara poliamor. El cert és que quan alguna cosa d’aquest estil torna a sortir una vegada i altra sol ser perquè respon a un desig que travessa els temps. No és estrany, doncs, que s’hagi parlat i escrit molt sobre com les normes socials encotillen certes tendències “naturals”. S’ha enraonat que els essers humans podem estimar en una mena de capes concèntriques: primer la família, després el poble, a continuació el país, per arribar finalment a la humanitat i, en alguns casos, fins i tot al conjunt dels e...

  Els nostres cervells són unes màquines de construir coherència (i de forçar-la si cal) per tal de preservar l’estabilitat psicològica de la nostra identitat. Ens necessitem coherents amb nosaltres mateixos dia rere dia, però al mateix temps, siguem conscients o no, elaborem realitats paral·leles possibles per tal de fugir d’un entorn que sentim que ens limita. La ciència ens ha donat una guia bastant segura per no allunyar-nos amb excés del món “real” encara que, per fer-ho, ens ha hagut d’obrir els ulls a realitats que no podem percebre habitualment: la terra és redona i gira al voltant del sol,  els invisibles bacteris poden ser la causa de les malalties, els objectes estan plens de partícules microscòpiques i de forats entre elles que no som capaços de visualitzar.... Malgrat això ella mateixa està (i des del meu punt de vista estarà sempre) plena de forats, de coses que no hem arribat a entendre i, com a conseqüència, el nostre cervell ha d’intentar esforçar-se per i...

 La rutina té mala fama. Dir, per exemple, que un treball és rutinari és pràcticament equivalent a dir que és avorrit i poc engrescador. Sabem, però, que si acabem de passar un succés que ens ha sacsejat fort o estem en una situació a la què no li veiem cap sortida bona, la rutina es converteix en un refugi que ens dona una mica de respir i alleuja provisionalment l’angúnia. Els estudiosos dels sistemes de memòria variadets que tenim, diuen que hi ha un al que anomenen memòria implícita o procedimental que és semiautomàtica. És la primera que s’adquireix i la darrera que es perd. Ens serveix per caminar, anar en bicicleta, conduir un cotxe o interpretar cançons sense haver-ne de pensar en cada pas que donem ja que tenim interioritzada la cadena que va lligant cadascú amb el següent. En definitiva ens allibera el cervell per a posar l’atenció en altres coses. I el cert és que això passa la major part del temps.   Ens podem preguntar, doncs,   quan és bo deixar-se porta...

 Els somnis i les il·lusions ens poden fer avançar però també ficar-nos dins d’embolics considerables. Molt de temps he somniat amb una societat on la capacitat de fabulació afegís dimensions a les nostres vides però que, al mateix temps, aconseguís mantenir controlats els intents de manipulació que són la temptació d’uns quants. Una societat creativa, sana i lliure, en definitiva. Ara però, em vaig adonant, cada vegada més, que el do de crear ficcions portarà sempre les dues cares de la moneda, per una ens fa volar i per l’altra ens llença contra certes ombres projectades malintencionadament. Per entendre això, com tantes altres coses, cal veure com ha estat la nostra història evolutiva. Dins del complex mon de hormones i neurotransmissors que s’encarreguen de fer-nos “funcionar” hi ha tot un ball d’excitacions e inhibicions que només es poden comprendre si tenim en compte que ha estat un procés que s’ha anat ajustant sobre la marxa. Quan alguna cosa no acaba d’anar bé tot el ...

 Resulta curiós, sobre tot per als que no som experts, que quan estem desperts les diferents zones del nostre cervell tinguin ritmes diferents produint ones desincronitzades i que quan dormim de debò es produeixi una sincronització que permeti transferències d’una part a l’altra. La natura ens ensenya moltes coses aplicables, això si amb molta cura, a la vida social. Cada vegada estic més convençut de que la clau de moltes coses està en saber combinar l’autonomia personal i l’harmonització dels ritmes comunitaris o, si voleu, la sincronització/desincronització en les relacions de parella, de família, d’amics, de poble.  Ho aconseguim? Anem bé amb, per exemple, la tendència creixent a fer més i més comunicació “asíncrona” via missatges pels mòbils reservant la comunicació directa per a moments “especials”?. És això bo o dolent?. És el reflex d’una societat que aprofundeix en el seu individualisme o un desig “natural” al que la tecnologia obre camí?. No ho sé, probablement...