Hi ha idees que van i venen i que les noves generacions se les fan seues amb el sentiment d’haver-les inventat i fer d’elles un trencament amb allò que veuen com pansit i caduc. Les veus que proven de dir-los que això no n’és tan nou com els hi sembla són etiquetades, amb una certa raó, tot s’ha de dir, d’aus de mal averany.
Però, en realitat, moltes vegades la idea encara que es vesteixi d’un altre context continua sent essencialment la mateixa. Fa 70 anys es deia amor lliure i ara poliamor. El cert és que quan alguna cosa d’aquest estil torna a sortir una vegada i altra sol ser perquè respon a un desig que travessa els temps.
No és estrany, doncs, que s’hagi parlat i escrit molt sobre com les normes socials encotillen certes tendències “naturals”. S’ha enraonat que els essers humans podem estimar en una mena de capes concèntriques: primer la família, després el poble, a continuació el país, per arribar finalment a la humanitat i, en alguns casos, fins i tot al conjunt dels essers vius i al planeta sencer. Posats a donar-li voltes al tema hi ha fins i tot arguments inspirats en dades científiques com les de Richard Dawkins parlant de “el gen egoista” o en reconstruccions de caire més antropològic i polític com al “origen de la família” de Friedrich Engels.
No són tan conegudes, però, les evidències etològiques: a les espècies, especialment d’aus, on la participació dels mascles en la cura dels fills és més alta la parella monògama sol imposar-se i això té un sentit pràctic evolutiu innegable.
Ara bé, si els humans han aconseguit separar, en gran part, la sexualitat de la reproducció, tots aquests arguments en favor de la família tradicional perden força. Res no impediria, doncs, explorar noves formes de conviure i de tindre relacions amoroses amb contingut sexual. L’evidència, indica, però, que canviar en estos temes és més difícil del que als joves els hi pot semblar. L’evolució biològica i la cultural no marxen al mateix ritme. Provar noves possibilitats és un privilegi de la joventut que s’ha de cuidar i respectar, la qual cosa no impedeix la preocupació dels més grans per les possibles reaccions exagerades a les probables decepcions.
Experimentar amb formes de relació que, partint de la dignitat dels altres, vulguin aprofundir en l’afecte mutu mai serà res de negatiu si les persones que ho intenten estan ben equipades per resistir frustracions sense perdre el seu ímpetu vital ni danyar el els altres.
Sigui en forma de parella o en la del que ara s’anomena poliamor, l’important continua sent que no hi hagi engany ni ocultació dels vertaders sentiments. Es tracta, al meu entendre, que les relacions puguin ser d’un autèntic amor lliure, ingredient aquest imprescindible per gaudir i compartir una vida plena. I tal voluntat no és gens fàcil de portar endavant en societats que fan del culte a l’amor propi una mena de religió agressiva i excloent.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada