Exorcismes contra la incertesa

 Els nostres cervells són unes màquines de construir coherència (i de forçar-la si cal) per tal de preservar l’estabilitat psicològica de la nostra identitat. Ens necessitem coherents amb nosaltres mateixos dia rere dia, però al mateix temps, siguem conscients o no, elaborem realitats paral·leles possibles per tal de fugir d’un entorn que sentim que ens limita.

La ciència ens ha donat una guia bastant segura per no allunyar-nos amb excés del món “real” encara que, per fer-ho, ens ha hagut d’obrir els ulls a realitats que no podem percebre habitualment: la terra és redona i gira al voltant del sol,  els invisibles bacteris poden ser la causa de les malalties, els objectes estan plens de partícules microscòpiques i de forats entre elles que no som capaços de visualitzar....

Malgrat això ella mateixa està (i des del meu punt de vista estarà sempre) plena de forats, de coses que no hem arribat a entendre i, com a conseqüència, el nostre cervell ha d’intentar esforçar-se per intentar omplir com sigui aquestes llacunes.

Així, doncs, recorrem a concepcions filosòfiques, espirituals o religioses per tal d’exorcitzar una angúnia que ens incomoda. És dur lidiar amb la incertesa existencial com a xiquets perduts en la intempèrie com diria Galeano.

I, com som fonamentalment essers socials, és natural que tirem ma dels recursos que la societat a la que pertanyem posa al nostre abast: construccions ideològiques per guiar gran part de les nostres accions sense haver-nos d’implicar personalment en cada petita decisió que prenem.

Tanmateix hi ha circumstàncies que ens sacsegen fins el punt en el qual ni els coneixements científics ni els patrons de comportament apresos per socialització, ens ajuden a resoldre el dilema en què ens trobem.

Són aquests punts de tensió on les persones es defineixen de veritat i, com som ben variadets (és una de les claus de l’evolució), les respostes són molt diverses. Hi ha dos fases en aquest procés. La primera acaba quan es produeix el “clic” mental i comencem a veure clar per on hem de tirar. La segona és quan interpretem el què ens ha passat en busca d’una coherència que ens deixi tranquils. I és aquí quan es poden donar interpretacions un tant “màgiques”.  Correlacionem instintivament certs “signes” de l’entorn o del nostre estat interior amb el “clic” i a partir d’això construïm tota una “filosofia” particular per a resoldre aquest tipus de situacions.

Res a objectar. D’una manera o altra tots ho fem i encara que els vestits puguin tenir colors i formes diferents tots pretenen cobrir la nua incertesa que ens ha descentrat temporalment. El problema es quan intentem aplicar les nostres “solucions” a altres sense adonar-nos que, per arribar al “clic” cadascú ha hagut de tirar d’una enorme quantitat d’experiències , moltes inconscients, gravades en la nostra ment i què, inevitablement, no poden deixar de tenir un alt grau de particularisme.

Per tant no hem de ser durs criticant la manera en que altres “curen” les seues angúnies només pel fet de que no ho fan de la mateixa manera que nosaltres. En tot cas observem-los amb atenció. Qui sap si més endavant la seua experiència també pot formar part del nostre “clic”!