Confesso que quan em pregunten d’on soc no se molt bé que contestar. Finalment solc respondre amb un altra pregunta: Què entens tu per ser d’un lloc?. Passats uns segons d’un desconcert no volgut, li aclareixo: si s’és d’on s’ha nascut, sóc valencià, si s’és d’on més temps s’ha treballat i viscut, sóc faldut (d’Ulldecona) i si s’és d’on més s’ha estimat sóc nicaragüenc....tria tu mateix/a o fes la combinació. La majoria em contesta dient que sóc “ciutadà del món” sobre tot si se m’acut afegir que vaig passar vint anys de la meua joventut a Madrid on els meus pares es van traslladar per raons de feina i on viuen els meus germans. Aquesta petita anècdota personal em serveix per pensar sobre la nostra vinculació amb els llocs. S’ha escrit molt sobre això i serà difícil que pugui aportar alguna cosa nova, però com tots ens servim d’inspiració d’altres contínuament, tal vegada aquestes línies puguin donar peu a alguna reflexió particular. Els investigadors han trobat que al voltant
“Vivimos a golpes y apenas nos dejar ser quienes somos ” va escriure Gabriel Celaya i va musicar Paco Ibañez en “La poesía es un arma cargada de futuro ”. Quanta raó!. Vivim a dues velocitats. La major part del temps amb la més ràpida apagant focs i només en ocasions especials podem aturar-nos a pensar per prendre les decisions més personals sobre la nostra vida. Això és degut a què, per molt sofisticats que puguem parèixer, som, essencialment essers adaptats evolutivament per sobreviure. Ho fem sovint d’una manera tan complexa que, de vegades, se’ns escapa aquesta realitat de fons que està per darrere de tot el que fem individualment i col·lectivament. Ara bé, la supervivència està lligada amb molta freqüència a prendre decisions ràpides i efectives. El nostre cos i, per tant, el nostre cap s’han desenvolupat per donar aquest tipus de respostes. Aquesta senzilla evidència contribueix a explicar perquè els polítics que ofereixen accions curtes i eficaces tinguin tant d’èxit