Subjectivitat empàtica

 Els defensors d’una racionalitat basada en un culte a l’objectivitat han hagut de reconèixer que aquesta és més un ideal que alguna cosa assolible realment a la pràctica. Llavors han provat de substituir-la pel que anomenen intersubjectivitat com una mena de compromís consensuat que, la veritat, no deixa satisfets a ningú. Ni als objectivistes, defensors a ultrança del mètode científic com la única llum dins la foscor, ni als més subjectivistes, convençuts de què les qüestions més profundes han de passar necessàriament per una mena d’introversió que sigui com una caiguda del cavall.

 No és estrany, doncs, que el concepte de la intersubjetivitat hagi tingut prou èxit, no només perquè les “mitges tintes” solen produir insatisfacció general, sinó perquè la seua argumentació és bastant feble, almenys en la nostra tradició cultural. Qui organitza el consens? En base a què? Des de quin punt de partida?

 Proposo substituir el concepte per un de més positiu, almenys des del punt de vista social, el de la subjectivitat empàtica. Està basat en el fet que la subjectivitat extrema ens torna individualistes i egocèntrics i que la única manera de evitar eixa deriva és la de connectar amb els altres. Cal entendre les seues vivències i enfocaments per tal de poder construir entre tots una convivència fructífera que no rebutgi el debat i la contraposició d’idees però avanci pel camí d’assolir un drets humans personals i comunitaris com base d’una societat més oberta i gratificant per a tothom.

 Sé que pot semblar massa “líric” en un món on l’autoritarisme més descarnat i agressiu continua pujant traient partit, una vegada més, de la ràbia generada per un sistema socioeconòmic marginador al que la gran majoria s’ha plegat. Fins i tot molts qui diuen combatre-ho als fòrums públics han acabat per replegar-se a l’àmbit individual o al familiar deixant, tot plegat, un panorama ben desolador.

 No tinc res en contra que davant eixa sensació de buidor i desesperança moltes persones es refugien en la seua subjectivitat. És natural, funciona com una mena de protecció i d’una manera o altra tots ho fem en algun moment. El perill és quedar-se ja per sempre dins de la conxa. Una vegada recuperades les forces, és urgent tornar a sortir fent valer el component empàtic per construir noves realitats amb els que ens envolten. És el que ha salvat a la humanitat fins ara i tenim raons per continuar confiant en què ho tornarà a fer. El combustible necessari el podem veure aparèixer cada vegada que hi ha una catàstrofe com una pandèmia, una dana o un accident ferroviari.

 D’altra banda crec que hem de ser conscients que l’atrinxerament en una puresa ideològica completament fictícia per justificar eixe replegament no ens pot fer oblidar que només sortint de les trinxeres s’acaben provocant les victòries. No sóc gaire partidari de la famosa frase de què “La revolució comença per un mateix” que sempre m’ha semblat massa individualista i poc realista, però he de reconèixer que aquest canvi de tendència de dins cap a fóra pot començar tant des de la subjectivitat pròpia per abraçar després l’empatia envers els altres com també arrancar des d’aquesta per finalment interioritzar-la i arrelar-la en el nostre cor i en el nostre cap. Penso, això sí, que el més probable és que aquesta subjectivitat empàtica que ens pot salvar, vingui dels dos costats al mateix temps reforçant-se mútuament, en una mena d’espiral ascendent que sigui capaç d’enlairar-nos per damunt de les mesquineses que ens fan caure en el pou de la desconfiança i l’egoisme.