Els defensors d’una racionalitat basada en un culte a l’objectivitat han hagut de reconèixer que aquesta és més un ideal que alguna cosa assolible realment a la pràctica. Llavors han provat de substituir-la pel que anomenen intersubjectivitat com una mena de compromís consensuat que, la veritat, no deixa satisfets a ningú. Ni als objectivistes, defensors a ultrança del mètode científic com la única llum dins la foscor, ni als més subjectivistes, convençuts de què les qüestions més profundes han de passar necessàriament per una mena d’introversió que sigui com una caiguda del cavall.  No és estrany, doncs, que el concepte de la intersubjetivitat hagi tingut prou èxit, no només perquè les “mitges tintes” solen produir insatisfacció general, sinó perquè la seua argumentació és bastant feble, almenys en la nostra tradició cultural. Qui organitza el consens? En base a què? Des de quin punt de partida?  Proposo substituir el concepte per un de més positiu, almenys des del pun...