L’evolució ens ha donat una gran capacitat per avaluar alternatives d’actuació com una manera de construir estratègies de supervivència més elaborades i eficaces. Així, doncs, l’autonomia personal, la llibertat de decidir, sembla una característica essencial que tenim com essers humans. Però, d’altra banda, portem els centenars de milers d’anys de la nostra existència com espècie combatent tossudament   una incertesa que ens angúnia. Volem tenir controlades les nostres vides i el nostre entorn i quan tenim la sensació de perdre el control la nostra salut mental pot perillar. I a més seguretat menys llibertat. A més a més tots som influïts pel context cultural i social en què ens movem. Richard Sennet en “ La corrosión del caràcter ”   ens parla, precisament, de com el sistema  capitalista en el que vivim ens porta a un afebliment de la nostra personalitat, és a dir de la nostra possibilitat de decidir veritablement per nosaltres mateixos, disfressant-ho, això si...

 Potser que intentar entendre la maldat sigui una de les coses mes importants que hem de fer com a essers humans. Sobre tot quan ens desborden emocionalment notícies com les del abusos sexuals als infants o els genocidis de tota mena. Hanna Arendt parlava de la banalitat del mal explicant com Hitler i els seus sequaços van comptar amb la complicitat de molts ciutadans alemanys “normals”. La filòsofa Ana Carrasco-Conde en “Decir el mal” conclou que ho hem de mirar com un procés col·lectiu d’autojustificació d’unes estructures socials basades en la dominació. Hem de trobar, doncs, les arrels del mal, més enllà dels casos psicopatològics individuals, en la “normalització” de tot allò que genera relacions profundament desequilibrades entre humans. La pregunta que ens podem fer és quan van començar estes tendències d’organització social de conseqüències tan devastadores. Hi ha moltes maneres d’enfocar la qüestió, però , en tot cas, cal parar esment sobre el que els resultats antro...

  Continuem jugant amb la idea del falsos miralls que ens presenten dualitats que deformen la realitat. Avui ens fixem en l’oposició entre la sensorialitat o si m’apureu fins i tot la sensualitat front a allò considerat intel·lectual o fruit del pensament reflexiu. Els que consideren que hem anat massa lluny en aquest segon aspecte escampen consignes com ara “relaxat, sent el teu cos, deixa de pensar i dirigir rígidament els teus esforços, percep la vida que t’entura, obre els pors....”. Els altres, en canvi, parlen de metes, objectius, disciplina, superació, autoafirmació, anar cada vegada més amunt.... I, en això, com en tantes coses que tenen a veure amb els esser humans, moltes vegades són els que tenen alguna característica que els allunya de la mitjana qui ens il·luminen a tots sobre com funcionem. Molts terapeutes, i específicament els que són especialistes en integració sensorial i treballen amb persones amb dificultats en eixe àmbit, diuen que cadascú té (tenim!)...

  Quan ens fixem en la complexitat del nostre organisme, amb tantes subtileses i amb una organització tan flexible alhora que fràgil, no podem fer un altra cosa que quedar meravellats. El dens entramat d’elements estructurals i reguladors és tal que costa pensar que tot això no és fruit d’una planificació acurada i precisa sinó de milions d’anys d’evolució sense altra direcció que la que proporciona l’atzar, és a dir el desconegut. No resulta estrany, doncs, que la Humanitat li hagi volgut donar un toc “místic” a eixa mena d’aposta de la vida per crear individus tan complexos per si mateixos al mateix temps que obligats a entendre’s entre ells per poder sobreviure. Eixa mistificació ha pres diverses formes, entre elles les més evidents serien la religiosa o l’anomenada espiritualitat laica, però hi ha d’altres molt significatives com tot allò relacionat amb l’art simbòlic. Diuen David Graeber i David Webgrow al capítol 6 de “El amanecer de todo” que a l’inici de l’agricultu...