Passa al contingut principal

Al cos es que és del cos i a la ment el que és de la ment?

 

Continuem jugant amb la idea del falsos miralls que ens presenten dualitats que deformen la realitat. Avui ens fixem en l’oposició entre la sensorialitat o si m’apureu fins i tot la sensualitat front a allò considerat intel·lectual o fruit del pensament reflexiu.

Els que consideren que hem anat massa lluny en aquest segon aspecte escampen consignes com ara “relaxat, sent el teu cos, deixa de pensar i dirigir rígidament els teus esforços, percep la vida que t’entura, obre els pors....”. Els altres, en canvi, parlen de metes, objectius, disciplina, superació, autoafirmació, anar cada vegada més amunt....

I, en això, com en tantes coses que tenen a veure amb els esser humans, moltes vegades són els que tenen alguna característica que els allunya de la mitjana qui ens il·luminen a tots sobre com funcionem.

Molts terapeutes, i específicament els que són especialistes en integració sensorial i treballen amb persones amb dificultats en eixe àmbit, diuen que cadascú té (tenim!) un perfil sensorial propi i que cal partir d’ell per millorar les deficiències que es puguin presentar com a conseqüència de malalties, discapacitats....o, afegiria jo, per simple desatenció prolongada a les senyals i les possibilitats sensorials del propi cos.

És veritat que estar pendent massa temps del cos estimula tendències narcisistes gens recomanables, però desatendre els seus avisos i no buscar com augmentar les seues capacitats sensorials resulta una limitació seriosa de les nostres possibilitats com essers humans.

Les construccions mentals es basen en les percepcions sensorials incorporades a un sistema de interpretació obtingut per interacció social. No cal oblidar-ho sobre tot si tenim clar que la nostra responsabilitat com a esser vius és eixamplar el possible el bocí de vida que ens correspon cuidar fins on puguem arribar sense fer mal a ningú..

Podríem dir allò de “ment sana en cos sa” o “donar-li al cos el que es del cos i a la ment el que és de la ment” per resoldre airosament la papereta, però com la dualitat cos/ment és una fal·làcia inventada amb sospitosos propòsits de control social, ens conformarem a dir que menysprear la sensorialitat oblidant el seu desenvolupament és tan dolent com deixar de costat les possibilitats imaginatives i simbòliques que ens aporta la part més intel·lectiva del nostre cervell.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Sobreviu (encara que amb prou feines) el suport mutu?

 Fa més d’un segle Kropotkin explicava que de les formes de col·laboració entre els membres de la tribu es va passar a les comunes aldeanes i d’aquestes a les germanies medievals. Tot això va quedar arraconat quan els estats “moderns” propiciats pels grans comercials i industrials se les van apanyar per agafar el monopoli de l’ordenació de la solidaritat en nom d’una suposada igualtat davant la llei. Més enllà de la simpatia que un pugui tenir per les seues idees anarquistes s’ha de reconèixer que la seua versió de la història del suport mutu entre ciutadans d’a peu resulta bastant estimulant. Independentment del que s’opini sobre que s’ha de fer primer, assaltar les casernes d’hivern o elaborar models alternatius d’organització des de baix o les dues coses alhora, em sembla clar que sense la reconstrucció de xarxes de suport mutu seguirem presoners dels que es creuen amos del món. En conseqüència la tasca principal i urgent és la de rastrejar el que encara queda d’eixes xarxes d’a

Els paranys de l'eficàcia a curt terme

  “Vivimos a golpes y apenas nos dejar ser quienes somos ” va escriure Gabriel Celaya i va musicar Paco Ibañez en “La poesía es un arma cargada de futuro ”. Quanta raó!. Vivim a dues velocitats. La major part del temps amb la més ràpida apagant focs i només en ocasions especials podem aturar-nos a pensar per prendre les decisions més personals sobre la nostra vida. Això és degut a què, per molt sofisticats que puguem parèixer, som, essencialment essers adaptats evolutivament per sobreviure. Ho fem sovint d’una   manera tan complexa que, de vegades, se’ns escapa aquesta realitat de fons que està per darrere de tot el que fem individualment i col·lectivament. Ara bé, la supervivència està lligada amb molta freqüència a prendre decisions ràpides i efectives. El nostre cos i, per tant, el nostre cap s’han desenvolupat per donar aquest tipus de respostes. Aquesta senzilla evidència contribueix a explicar perquè els polítics que ofereixen accions curtes i eficaces tinguin tant d’èxit

Entendre la maldat

 Potser que intentar entendre la maldat sigui una de les coses mes importants que hem de fer com a essers humans. Sobre tot quan ens desborden emocionalment notícies com les del abusos sexuals als infants o els genocidis de tota mena. Hanna Arendt parlava de la banalitat del mal explicant com Hitler i els seus sequaços van comptar amb la complicitat de molts ciutadans alemanys “normals”. La filòsofa Ana Carrasco-Conde en “Decir el mal” conclou que ho hem de mirar com un procés col·lectiu d’autojustificació d’unes estructures socials basades en la dominació. Hem de trobar, doncs, les arrels del mal, més enllà dels casos psicopatològics individuals, en la “normalització” de tot allò que genera relacions profundament desequilibrades entre humans. La pregunta que ens podem fer és quan van començar estes tendències d’organització social de conseqüències tan devastadores. Hi ha moltes maneres d’enfocar la qüestió, però , en tot cas, cal parar esment sobre el que els resultats antropolò