Salta al contingut principal

Al cos es que és del cos i a la ment el que és de la ment?

 

Continuem jugant amb la idea del falsos miralls que ens presenten dualitats que deformen la realitat. Avui ens fixem en l’oposició entre la sensorialitat o si m’apureu fins i tot la sensualitat front a allò considerat intel·lectual o fruit del pensament reflexiu.

Els que consideren que hem anat massa lluny en aquest segon aspecte escampen consignes com ara “relaxat, sent el teu cos, deixa de pensar i dirigir rígidament els teus esforços, percep la vida que t’entura, obre els pors....”. Els altres, en canvi, parlen de metes, objectius, disciplina, superació, autoafirmació, anar cada vegada més amunt....

I, en això, com en tantes coses que tenen a veure amb els esser humans, moltes vegades són els que tenen alguna característica que els allunya de la mitjana qui ens il·luminen a tots sobre com funcionem.

Molts terapeutes, i específicament els que són especialistes en integració sensorial i treballen amb persones amb dificultats en eixe àmbit, diuen que cadascú té (tenim!) un perfil sensorial propi i que cal partir d’ell per millorar les deficiències que es puguin presentar com a conseqüència de malalties, discapacitats....o, afegiria jo, per simple desatenció prolongada a les senyals i les possibilitats sensorials del propi cos.

És veritat que estar pendent massa temps del cos estimula tendències narcisistes gens recomanables, però desatendre els seus avisos i no buscar com augmentar les seues capacitats sensorials resulta una limitació seriosa de les nostres possibilitats com essers humans.

Les construccions mentals es basen en les percepcions sensorials incorporades a un sistema de interpretació obtingut per interacció social. No cal oblidar-ho sobre tot si tenim clar que la nostra responsabilitat com a esser vius és eixamplar el possible el bocí de vida que ens correspon cuidar fins on puguem arribar sense fer mal a ningú..

Podríem dir allò de “ment sana en cos sa” o “donar-li al cos el que es del cos i a la ment el que és de la ment” per resoldre airosament la papereta, però com la dualitat cos/ment és una fal·làcia inventada amb sospitosos propòsits de control social, ens conformarem a dir que menysprear la sensorialitat oblidant el seu desenvolupament és tan dolent com deixar de costat les possibilitats imaginatives i simbòliques que ens aporta la part més intel·lectiva del nostre cervell.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Castigar l’empatia

 Alguns estudiosos de l’evolució del raonament moral defensen que passem des d’una etapa que podríem dir d’empatia simple on la gent menuda comença a entendre les necessitats dels altres més propers a una de més ampla on s’actua per una mena de reciprocitat social envers persones amb qui no es relacionem habitualment. Hi ha, finalment un tercer nivell al que no sol arribar la majoria i on s’actua per convenciment moral i una mena d’empatia “universal”. Kohlberg, per exemple, estableix una sèrie d’estadis i postula que es podem quedar estancats però no retrocedir. Tinc els meus dubtes. Actuacions com les que estem veient en la política internacional mostren una seriosa tornada cap enrere a nivell moral. Ni empatia “universal” ni reciprocitat en base a unes normes acordades: la simple llei del més fort. És més, es castiga sense pietat qualsevol crida a la empatia o al respecte del diferent com una feblesa intolerable. Diguem-ho sense embuts, Trump i Netanyahu en són els exponents...

Poliamor

 Hi ha idees que van i venen i que les noves generacions se les fan seues amb el sentiment d’haver-les inventat i fer d’elles un trencament amb allò que veuen com pansit i caduc. Les veus que proven de dir-los que això no n’és tan nou com els hi sembla són etiquetades, amb una certa raó, tot s’ha de dir, d’aus de mal averany. Però, en realitat, moltes vegades la idea encara que es vesteixi d’un altre context continua sent essencialment la mateixa. Fa 70 anys es deia amor lliure i ara poliamor. El cert és que quan alguna cosa d’aquest estil torna a sortir una vegada i altra sol ser perquè respon a un desig que travessa els temps. No és estrany, doncs, que s’hagi parlat i escrit molt sobre com les normes socials encotillen certes tendències “naturals”. S’ha enraonat que els essers humans podem estimar en una mena de capes concèntriques: primer la família, després el poble, a continuació el país, per arribar finalment a la humanitat i, en alguns casos, fins i tot al conjunt dels e...

Camins mentals d'anada i de tornada

 Tot el que està dins dels nostres caps hi ha arribat perquè ha tingut un sentit pràctic. Altra cosa és que, a hores d’ara, no sigui capaç d’adaptar-se a certes circumstàncies molt diferents d’aquelles per les que va demostrar la seva utilitat i acabi provocant problemes seriosos.   Sense la precisió i el bagatge d’Annette Karmiloff-Smith o Daniel Kahneman qui aprofundeixen en tot això, podem dir que al cervell hi ha un continu vaivé entre l’automàtic i el reflexiu. I això representa un clar avantatge. Quan es domina un procediment perquè es controla i s’ha fet moltes vegades no cal estar-hi pensant a cada pas i així ens pot quedar la ment lliure per altres tasques. Un exemple clar n’és el de quan aprenem a conduir. A tots ens ha resultat complicat estar pendent de sincronitzar un munt de moviments i estar atents a una gran quantitat de detalls, però després som capaços de fer molts d’ells “d’esma” i anar xerrant o escoltant música al mateix temps. Hem passat del pensament c...