Continuem jugant amb la idea del falsos miralls que ens presenten dualitats que deformen la realitat. Avui ens fixem en l’oposició entre la sensorialitat o si m’apureu fins i tot la sensualitat front a allò considerat intel·lectual o fruit del pensament reflexiu.
Els que consideren que hem anat massa lluny en aquest segon aspecte escampen consignes com ara “relaxat, sent el teu cos, deixa de pensar i dirigir rígidament els teus esforços, percep la vida que t’entura, obre els pors....”. Els altres, en canvi, parlen de metes, objectius, disciplina, superació, autoafirmació, anar cada vegada més amunt....
I, en això, com en tantes coses que tenen a veure amb els esser humans, moltes vegades són els que tenen alguna característica que els allunya de la mitjana qui ens il·luminen a tots sobre com funcionem.
Molts terapeutes, i específicament els que són especialistes en integració sensorial i treballen amb persones amb dificultats en eixe àmbit, diuen que cadascú té (tenim!) un perfil sensorial propi i que cal partir d’ell per millorar les deficiències que es puguin presentar com a conseqüència de malalties, discapacitats....o, afegiria jo, per simple desatenció prolongada a les senyals i les possibilitats sensorials del propi cos.
És veritat que estar pendent massa temps del cos estimula tendències narcisistes gens recomanables, però desatendre els seus avisos i no buscar com augmentar les seues capacitats sensorials resulta una limitació seriosa de les nostres possibilitats com essers humans.
Les construccions mentals es basen en les percepcions sensorials incorporades a un sistema de interpretació obtingut per interacció social. No cal oblidar-ho sobre tot si tenim clar que la nostra responsabilitat com a esser vius és eixamplar el possible el bocí de vida que ens correspon cuidar fins on puguem arribar sense fer mal a ningú..
Podríem dir allò de “ment sana en cos sa” o “donar-li al cos el que es del cos i a la ment el que és de la ment” per resoldre airosament la papereta, però com la dualitat cos/ment és una fal·làcia inventada amb sospitosos propòsits de control social, ens conformarem a dir que menysprear la sensorialitat oblidant el seu desenvolupament és tan dolent com deixar de costat les possibilitats imaginatives i simbòliques que ens aporta la part més intel·lectiva del nostre cervell.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada