Salta al contingut principal

Entendre la maldat

 Potser que intentar entendre la maldat sigui una de les coses mes importants que hem de fer com a essers humans. Sobre tot quan ens desborden emocionalment notícies com les del abusos sexuals als infants o els genocidis de tota mena.

Hanna Arendt parlava de la banalitat del mal explicant com Hitler i els seus sequaços van comptar amb la complicitat de molts ciutadans alemanys “normals”. La filòsofa Ana Carrasco-Conde en “Decir el mal” conclou que ho hem de mirar com un procés col·lectiu d’autojustificació d’unes estructures socials basades en la dominació.

Hem de trobar, doncs, les arrels del mal, més enllà dels casos psicopatològics individuals, en la “normalització” de tot allò que genera relacions profundament desequilibrades entre humans. La pregunta que ens podem fer és quan van començar estes tendències d’organització social de conseqüències tan devastadores.

Hi ha moltes maneres d’enfocar la qüestió, però , en tot cas, cal parar esment sobre el que els resultats antropològics ens aporten sobre l’evolució de la nostra espècie. Sembla ser que la consciència de ser uns animals “especials” va produir el miratge de considerar que la nostra individualitat no podia desaparèixer senzillament amb la mort i això va permetre el naixement de tota mena de rituals per exorcitzar eixa molesta constatació de finitud.

Els “administradors” d’eixos rituals van anar aconseguint progressivament l’afebliment de la concepció de la igualtat bàsica entre humans que va passar a ser substituïda per una jerarquització en funció de la proximitat a allò que es considerava “sagrat”. I d’aquí arribem als reis sol i a tota la resta de deïficacions d’essers humans creades per justificar el vèrtexs de les piràmides de jerarquització, apropiació d’excedents i institucionalització de privilegis.

Com us podeu imaginar això ha passat per moltes transformacions, però sense este procés seria difícil entendre la situació actual dels que consideren que el seu poder té una legitimitat com per esborrar de la faç de la Terra als que els hi molesten o abusar dels més vulnerables simplement perquè poden fer-ho.

Utilitzen a més a més una protecció psicològica que comença per considerar a eixos congèneres com infrahumans i així no han de patir els efectes autodestructius d’atemptar contra essers semblants a ells mateixos. La maldat es revesteix així d’una capa autojustificativa que normalitza els abusos com part d’un suposat ordre “natural” de les coses. Ordre que, en realitat, ha estat construït socialment al llarg de mil·lennis amb un discurs cada vegada més potent i elaborat per induir la seua acceptació i la seua interiorització irreflexiva.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Castigar l’empatia

 Alguns estudiosos de l’evolució del raonament moral defensen que passem des d’una etapa que podríem dir d’empatia simple on la gent menuda comença a entendre les necessitats dels altres més propers a una de més ampla on s’actua per una mena de reciprocitat social envers persones amb qui no es relacionem habitualment. Hi ha, finalment un tercer nivell al que no sol arribar la majoria i on s’actua per convenciment moral i una mena d’empatia “universal”. Kohlberg, per exemple, estableix una sèrie d’estadis i postula que es podem quedar estancats però no retrocedir. Tinc els meus dubtes. Actuacions com les que estem veient en la política internacional mostren una seriosa tornada cap enrere a nivell moral. Ni empatia “universal” ni reciprocitat en base a unes normes acordades: la simple llei del més fort. És més, es castiga sense pietat qualsevol crida a la empatia o al respecte del diferent com una feblesa intolerable. Diguem-ho sense embuts, Trump i Netanyahu en són els exponents...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Camins mentals d'anada i de tornada

 Tot el que està dins dels nostres caps hi ha arribat perquè ha tingut un sentit pràctic. Altra cosa és que, a hores d’ara, no sigui capaç d’adaptar-se a certes circumstàncies molt diferents d’aquelles per les que va demostrar la seva utilitat i acabi provocant problemes seriosos.   Sense la precisió i el bagatge d’Annette Karmiloff-Smith o Daniel Kahneman qui aprofundeixen en tot això, podem dir que al cervell hi ha un continu vaivé entre l’automàtic i el reflexiu. I això representa un clar avantatge. Quan es domina un procediment perquè es controla i s’ha fet moltes vegades no cal estar-hi pensant a cada pas i així ens pot quedar la ment lliure per altres tasques. Un exemple clar n’és el de quan aprenem a conduir. A tots ens ha resultat complicat estar pendent de sincronitzar un munt de moviments i estar atents a una gran quantitat de detalls, però després som capaços de fer molts d’ells “d’esma” i anar xerrant o escoltant música al mateix temps. Hem passat del pensament c...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Mindfullness i política

Retirar un dit de la flama quan t’estàs cremant és automàtic. L’evolució ha fixat comportaments immediats com aquest per preservar la supervivència. Ara bé, d’altres automatismes són més ben bé dreceres de pensament per estalviar-nos l’haver de pensar cada detall de l’ingent quantitat de decisions que hem de prendre dia rere dia. El problema és que algunes d’aquestes dreceres son estereotips que s’han generat i fixat en èpoques molt diferents de les actuals i necessitem sortir d’eixos automatismes per tal d’adaptar-nos millor a les noves condicions. Afortunadament, també s’ha desenvolupat, en paral·lel,   una eina amb una gran flexibilitat per ajustar-se millor a eixes condicions canviants: les capes més elaborades del nostre cervell. No és estrany, doncs, que el motor principal de l’evolució d’aquestes sempre hagi estat el control de les condicions externes que poden danyar la vida del seu portador i no tant el seu propi autoconeixement.   Tal vegada és per això que, malgra...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació