Entendre la maldat

 Potser que intentar entendre la maldat sigui una de les coses mes importants que hem de fer com a essers humans. Sobre tot quan ens desborden emocionalment notícies com les del abusos sexuals als infants o els genocidis de tota mena.

Hanna Arendt parlava de la banalitat del mal explicant com Hitler i els seus sequaços van comptar amb la complicitat de molts ciutadans alemanys “normals”. La filòsofa Ana Carrasco-Conde en “Decir el mal” conclou que ho hem de mirar com un procés col·lectiu d’autojustificació d’unes estructures socials basades en la dominació.

Hem de trobar, doncs, les arrels del mal, més enllà dels casos psicopatològics individuals, en la “normalització” de tot allò que genera relacions profundament desequilibrades entre humans. La pregunta que ens podem fer és quan van començar estes tendències d’organització social de conseqüències tan devastadores.

Hi ha moltes maneres d’enfocar la qüestió, però , en tot cas, cal parar esment sobre el que els resultats antropològics ens aporten sobre l’evolució de la nostra espècie. Sembla ser que la consciència de ser uns animals “especials” va produir el miratge de considerar que la nostra individualitat no podia desaparèixer senzillament amb la mort i això va permetre el naixement de tota mena de rituals per exorcitzar eixa molesta constatació de finitud.

Els “administradors” d’eixos rituals van anar aconseguint progressivament l’afebliment de la concepció de la igualtat bàsica entre humans que va passar a ser substituïda per una jerarquització en funció de la proximitat a allò que es considerava “sagrat”. I d’aquí arribem als reis sol i a tota la resta de deïficacions d’essers humans creades per justificar el vèrtexs de les piràmides de jerarquització, apropiació d’excedents i institucionalització de privilegis.

Com us podeu imaginar això ha passat per moltes transformacions, però sense este procés seria difícil entendre la situació actual dels que consideren que el seu poder té una legitimitat com per esborrar de la faç de la Terra als que els hi molesten o abusar dels més vulnerables simplement perquè poden fer-ho.

Utilitzen a més a més una protecció psicològica que comença per considerar a eixos congèneres com infrahumans i així no han de patir els efectes autodestructius d’atemptar contra essers semblants a ells mateixos. La maldat es revesteix així d’una capa autojustificativa que normalitza els abusos com part d’un suposat ordre “natural” de les coses. Ordre que, en realitat, ha estat construït socialment al llarg de mil·lennis amb un discurs cada vegada més potent i elaborat per induir la seua acceptació i la seua interiorització irreflexiva.