Salta al contingut principal

Falsa dualitat

 

Quan ens fixem en la complexitat del nostre organisme, amb tantes subtileses i amb una organització tan flexible alhora que fràgil, no podem fer un altra cosa que quedar meravellats. El dens entramat d’elements estructurals i reguladors és tal que costa pensar que tot això no és fruit d’una planificació acurada i precisa sinó de milions d’anys d’evolució sense altra direcció que la que proporciona l’atzar, és a dir el desconegut.

No resulta estrany, doncs, que la Humanitat li hagi volgut donar un toc “místic” a eixa mena d’aposta de la vida per crear individus tan complexos per si mateixos al mateix temps que obligats a entendre’s entre ells per poder sobreviure.

Eixa mistificació ha pres diverses formes, entre elles les més evidents serien la religiosa o l’anomenada espiritualitat laica, però hi ha d’altres molt significatives com tot allò relacionat amb l’art simbòlic.

Diuen David Graeber i David Webgrow al capítol 6 de “El amanecer de todo” que a l’inici de l’agricultura hi havia una versió lúdica lligada als “jardins” i al culte d’Adonis i un altra de més prosaica i sistemàtica destinada a alimentar a una població creixent que es relacionava amb la deessa Demèter.

Em sembla que aquesta vella dualitat reflexa bé aquest aparent doble caràcter de la ment humana, d’una banda orientada a resoldre problemes “pràctics” i d’altra jugant “artísticament” amb elements de la realitat de forma que la puguem transcendir i crear, a la seua vegada, noves realitats, primer simplement imaginades i després utilitzades per transformar el món quotidià que ens envolta.

El greu error, molt de l’estil del pensament “occidental” ha estat separar, freqüentment, ambdues facetes amb notables excepcions com l’artesania o la creació artística orientada a la presa de consciència de les contradiccions en què vivim o a la  lluita social contra els abusos dels que manen.

Hauríem d'assumir  la necessària imbricació entre els requeriments bàsics individuals i socials i la força especulativa però vital del pensament simbòlic com alguna cosa imprescindible per tal de no caure en el parany d’una visió reduccionista i limitant de les nostres possibilitats com essers humans.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Castigar l’empatia

 Alguns estudiosos de l’evolució del raonament moral defensen que passem des d’una etapa que podríem dir d’empatia simple on la gent menuda comença a entendre les necessitats dels altres més propers a una de més ampla on s’actua per una mena de reciprocitat social envers persones amb qui no es relacionem habitualment. Hi ha, finalment un tercer nivell al que no sol arribar la majoria i on s’actua per convenciment moral i una mena d’empatia “universal”. Kohlberg, per exemple, estableix una sèrie d’estadis i postula que es podem quedar estancats però no retrocedir. Tinc els meus dubtes. Actuacions com les que estem veient en la política internacional mostren una seriosa tornada cap enrere a nivell moral. Ni empatia “universal” ni reciprocitat en base a unes normes acordades: la simple llei del més fort. És més, es castiga sense pietat qualsevol crida a la empatia o al respecte del diferent com una feblesa intolerable. Diguem-ho sense embuts, Trump i Netanyahu en són els exponents...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Mindfullness i política

Retirar un dit de la flama quan t’estàs cremant és automàtic. L’evolució ha fixat comportaments immediats com aquest per preservar la supervivència. Ara bé, d’altres automatismes són més ben bé dreceres de pensament per estalviar-nos l’haver de pensar cada detall de l’ingent quantitat de decisions que hem de prendre dia rere dia. El problema és que algunes d’aquestes dreceres son estereotips que s’han generat i fixat en èpoques molt diferents de les actuals i necessitem sortir d’eixos automatismes per tal d’adaptar-nos millor a les noves condicions. Afortunadament, també s’ha desenvolupat, en paral·lel,   una eina amb una gran flexibilitat per ajustar-se millor a eixes condicions canviants: les capes més elaborades del nostre cervell. No és estrany, doncs, que el motor principal de l’evolució d’aquestes sempre hagi estat el control de les condicions externes que poden danyar la vida del seu portador i no tant el seu propi autoconeixement.   Tal vegada és per això que, malgra...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Extrem centre

  Hi ha qui fa de la moderació quasi una religió fent un dogma d’això de “La virtut és al punt mig”. Estes persones malden de tot allò que consideren extremismes i, políticament, els agrada dir que no són ni de dretes ni d’esquerres. Per exemple, si és parla de la guerra del 36 et diuen això de què els dos bàndols van fer “barbaritats” obviant l’evidència de que va ser un el que   va donar un cop militar contra el resultat d’unes eleccions democràtiques que no els hi convenien. A mi, per contra, m’agrada   el que Marguerite Yourcenar fa dir al seu personatge al començament de “Memòries d’Adrià”. Una cosa com: “He conegut molts extrems, però he sabut tornar de tots ells”. Per descomptat jo no he conegut tants extrems ni falta que em fa, però em quedo amb eixa idea de saber retornar i penso que s’ha d’aplicar a eixa mena “d’extrem centre” en el que, de vegades, pot estar la virtut, és cert, però d’altres s’amaga la covardia o l’egoisme de no prendre partit. Si girem la ...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació