Falsa dualitat

 

Quan ens fixem en la complexitat del nostre organisme, amb tantes subtileses i amb una organització tan flexible alhora que fràgil, no podem fer un altra cosa que quedar meravellats. El dens entramat d’elements estructurals i reguladors és tal que costa pensar que tot això no és fruit d’una planificació acurada i precisa sinó de milions d’anys d’evolució sense altra direcció que la que proporciona l’atzar, és a dir el desconegut.

No resulta estrany, doncs, que la Humanitat li hagi volgut donar un toc “místic” a eixa mena d’aposta de la vida per crear individus tan complexos per si mateixos al mateix temps que obligats a entendre’s entre ells per poder sobreviure.

Eixa mistificació ha pres diverses formes, entre elles les més evidents serien la religiosa o l’anomenada espiritualitat laica, però hi ha d’altres molt significatives com tot allò relacionat amb l’art simbòlic.

Diuen David Graeber i David Webgrow al capítol 6 de “El amanecer de todo” que a l’inici de l’agricultura hi havia una versió lúdica lligada als “jardins” i al culte d’Adonis i un altra de més prosaica i sistemàtica destinada a alimentar a una població creixent que es relacionava amb la deessa Demèter.

Em sembla que aquesta vella dualitat reflexa bé aquest aparent doble caràcter de la ment humana, d’una banda orientada a resoldre problemes “pràctics” i d’altra jugant “artísticament” amb elements de la realitat de forma que la puguem transcendir i crear, a la seua vegada, noves realitats, primer simplement imaginades i després utilitzades per transformar el món quotidià que ens envolta.

El greu error, molt de l’estil del pensament “occidental” ha estat separar, freqüentment, ambdues facetes amb notables excepcions com l’artesania o la creació artística orientada a la presa de consciència de les contradiccions en què vivim o a la  lluita social contra els abusos dels que manen.

Hauríem d'assumir  la necessària imbricació entre els requeriments bàsics individuals i socials i la força especulativa però vital del pensament simbòlic com alguna cosa imprescindible per tal de no caure en el parany d’una visió reduccionista i limitant de les nostres possibilitats com essers humans.