Passa al contingut principal

Qu’est-ce que c’est la liberté?

 L’evolució ens ha donat una gran capacitat per avaluar alternatives d’actuació com una manera de construir estratègies de supervivència més elaborades i eficaces. Així, doncs, l’autonomia personal, la llibertat de decidir, sembla una característica essencial que tenim com essers humans.

Però, d’altra banda, portem els centenars de milers d’anys de la nostra existència com espècie combatent tossudament  una incertesa que ens angúnia. Volem tenir controlades les nostres vides i el nostre entorn i quan tenim la sensació de perdre el control la nostra salut mental pot perillar. I a més seguretat menys llibertat.

A més a més tots som influïts pel context cultural i social en què ens movem. Richard Sennet en “La corrosión del caràcter ens parla, precisament, de com el sistema  capitalista en el que vivim ens porta a un afebliment de la nostra personalitat, és a dir de la nostra possibilitat de decidir veritablement per nosaltres mateixos, disfressant-ho, això si, de paranys com “personalitza el teu mòbil”.

Per tot això alguns científics posats a filòsofs o filòsofs posat a científics conclouen que, en realitat, la pretesa llibertat no existeix perquè hi ha un bon grapat d’influències tan internes com externes que acaben condicionant el que som i el que fem.

És cert que, sigui per la invasió de pensaments intrusius que no podem llevar-nos del cap, sigui perquè hi ha moments en els que sentim que res podem canviar del que ens afecta més profundament, arribem a figurar-nos, de vegades, que no en tenim precisament d’això, de llibertat, d’autonomia personal.

De fet ningú pot dubtar que rebem una gran quantitat d’influències, però tal cosa no lleva que també  podem conservar una certa capacitat de filtratge i, potser, encara de manera més crucial, podem seleccionar quina és la millor manera en què nosaltres volem influir en els que ens envolten.

Potser d’això és tracta la llibertat, així en minúscules. No tant de la gran paraula en majúscules a la que no poden negar-li el gran paper mobilitzador que ha tingut en la Història, sinó d’un cert grau per filtrar el que ens arriba i el que surt de nosaltres. Què això estigui condicionat pels nostres gens i per les nostres experiències qui ho dubta, però....entre nosaltres, què més ens dóna!

 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exorcismes contra la incertesa

  Els nostres cervells són unes màquines de construir coherència (i de forçar-la si cal) per tal de preservar l’estabilitat psicològica de la nostra identitat. Ens necessitem coherents amb nosaltres mateixos dia rere dia, però al mateix temps, siguem conscients o no, elaborem realitats paral·leles possibles per tal de fugir d’un entorn que sentim que ens limita. La ciència ens ha donat una guia bastant segura per no allunyar-nos amb excés del món “real” encara que, per fer-ho, ens ha hagut d’obrir els ulls a realitats que no podem percebre habitualment: la terra és redona i gira al voltant del sol,  els invisibles bacteris poden ser la causa de les malalties, els objectes estan plens de partícules microscòpiques i de forats entre elles que no som capaços de visualitzar.... Malgrat això ella mateixa està (i des del meu punt de vista estarà sempre) plena de forats, de coses que no hem arribat a entendre i, com a conseqüència, el nostre cervell ha d’intentar esforçar-se per i...

Poliamor

 Hi ha idees que van i venen i que les noves generacions se les fan seues amb el sentiment d’haver-les inventat i fer d’elles un trencament amb allò que veuen com pansit i caduc. Les veus que proven de dir-los que això no n’és tan nou com els hi sembla són etiquetades, amb una certa raó, tot s’ha de dir, d’aus de mal averany. Però, en realitat, moltes vegades la idea encara que es vesteixi d’un altre context continua sent essencialment la mateixa. Fa 70 anys es deia amor lliure i ara poliamor. El cert és que quan alguna cosa d’aquest estil torna a sortir una vegada i altra sol ser perquè respon a un desig que travessa els temps. No és estrany, doncs, que s’hagi parlat i escrit molt sobre com les normes socials encotillen certes tendències “naturals”. S’ha enraonat que els essers humans podem estimar en una mena de capes concèntriques: primer la família, després el poble, a continuació el país, per arribar finalment a la humanitat i, en alguns casos, fins i tot al conjunt dels e...

Sincronies

 Resulta curiós, sobre tot per als que no som experts, que quan estem desperts les diferents zones del nostre cervell tinguin ritmes diferents produint ones desincronitzades i que quan dormim de debò es produeixi una sincronització que permeti transferències d’una part a l’altra. La natura ens ensenya moltes coses aplicables, això si amb molta cura, a la vida social. Cada vegada estic més convençut de que la clau de moltes coses està en saber combinar l’autonomia personal i l’harmonització dels ritmes comunitaris o, si voleu, la sincronització/desincronització en les relacions de parella, de família, d’amics, de poble.  Ho aconseguim? Anem bé amb, per exemple, la tendència creixent a fer més i més comunicació “asíncrona” via missatges pels mòbils reservant la comunicació directa per a moments “especials”?. És això bo o dolent?. És el reflex d’una societat que aprofundeix en el seu individualisme o un desig “natural” al que la tecnologia obre camí?. No ho sé, probablement...