Passa al contingut principal

Qu’est-ce que c’est la liberté?

 L’evolució ens ha donat una gran capacitat per avaluar alternatives d’actuació com una manera de construir estratègies de supervivència més elaborades i eficaces. Així, doncs, l’autonomia personal, la llibertat de decidir, sembla una característica essencial que tenim com essers humans.

Però, d’altra banda, portem els centenars de milers d’anys de la nostra existència com espècie combatent tossudament  una incertesa que ens angúnia. Volem tenir controlades les nostres vides i el nostre entorn i quan tenim la sensació de perdre el control la nostra salut mental pot perillar. I a més seguretat menys llibertat.

A més a més tots som influïts pel context cultural i social en què ens movem. Richard Sennet en “La corrosión del caràcter ens parla, precisament, de com el sistema  capitalista en el que vivim ens porta a un afebliment de la nostra personalitat, és a dir de la nostra possibilitat de decidir veritablement per nosaltres mateixos, disfressant-ho, això si, de paranys com “personalitza el teu mòbil”.

Per tot això alguns científics posats a filòsofs o filòsofs posat a científics conclouen que, en realitat, la pretesa llibertat no existeix perquè hi ha un bon grapat d’influències tan internes com externes que acaben condicionant el que som i el que fem.

És cert que, sigui per la invasió de pensaments intrusius que no podem llevar-nos del cap, sigui perquè hi ha moments en els que sentim que res podem canviar del que ens afecta més profundament, arribem a figurar-nos, de vegades, que no en tenim precisament d’això, de llibertat, d’autonomia personal.

De fet ningú pot dubtar que rebem una gran quantitat d’influències, però tal cosa no lleva que també  podem conservar una certa capacitat de filtratge i, potser, encara de manera més crucial, podem seleccionar quina és la millor manera en què nosaltres volem influir en els que ens envolten.

Potser d’això és tracta la llibertat, així en minúscules. No tant de la gran paraula en majúscules a la que no poden negar-li el gran paper mobilitzador que ha tingut en la Història, sinó d’un cert grau per filtrar el que ens arriba i el que surt de nosaltres. Què això estigui condicionat pels nostres gens i per les nostres experiències qui ho dubta, però....entre nosaltres, què més ens dóna!

 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Sobreviu (encara que amb prou feines) el suport mutu?

 Fa més d’un segle Kropotkin explicava que de les formes de col·laboració entre els membres de la tribu es va passar a les comunes aldeanes i d’aquestes a les germanies medievals. Tot això va quedar arraconat quan els estats “moderns” propiciats pels grans comercials i industrials se les van apanyar per agafar el monopoli de l’ordenació de la solidaritat en nom d’una suposada igualtat davant la llei. Més enllà de la simpatia que un pugui tenir per les seues idees anarquistes s’ha de reconèixer que la seua versió de la història del suport mutu entre ciutadans d’a peu resulta bastant estimulant. Independentment del que s’opini sobre que s’ha de fer primer, assaltar les casernes d’hivern o elaborar models alternatius d’organització des de baix o les dues coses alhora, em sembla clar que sense la reconstrucció de xarxes de suport mutu seguirem presoners dels que es creuen amos del món. En conseqüència la tasca principal i urgent és la de rastrejar el que encara queda d’eixes xarxes d’a

Els paranys de l'eficàcia a curt terme

  “Vivimos a golpes y apenas nos dejar ser quienes somos ” va escriure Gabriel Celaya i va musicar Paco Ibañez en “La poesía es un arma cargada de futuro ”. Quanta raó!. Vivim a dues velocitats. La major part del temps amb la més ràpida apagant focs i només en ocasions especials podem aturar-nos a pensar per prendre les decisions més personals sobre la nostra vida. Això és degut a què, per molt sofisticats que puguem parèixer, som, essencialment essers adaptats evolutivament per sobreviure. Ho fem sovint d’una   manera tan complexa que, de vegades, se’ns escapa aquesta realitat de fons que està per darrere de tot el que fem individualment i col·lectivament. Ara bé, la supervivència està lligada amb molta freqüència a prendre decisions ràpides i efectives. El nostre cos i, per tant, el nostre cap s’han desenvolupat per donar aquest tipus de respostes. Aquesta senzilla evidència contribueix a explicar perquè els polítics que ofereixen accions curtes i eficaces tinguin tant d’èxit

Entendre la maldat

 Potser que intentar entendre la maldat sigui una de les coses mes importants que hem de fer com a essers humans. Sobre tot quan ens desborden emocionalment notícies com les del abusos sexuals als infants o els genocidis de tota mena. Hanna Arendt parlava de la banalitat del mal explicant com Hitler i els seus sequaços van comptar amb la complicitat de molts ciutadans alemanys “normals”. La filòsofa Ana Carrasco-Conde en “Decir el mal” conclou que ho hem de mirar com un procés col·lectiu d’autojustificació d’unes estructures socials basades en la dominació. Hem de trobar, doncs, les arrels del mal, més enllà dels casos psicopatològics individuals, en la “normalització” de tot allò que genera relacions profundament desequilibrades entre humans. La pregunta que ens podem fer és quan van començar estes tendències d’organització social de conseqüències tan devastadores. Hi ha moltes maneres d’enfocar la qüestió, però , en tot cas, cal parar esment sobre el que els resultats antropolò