El psicoanàlisi ha estat molt desacreditat, de vegades amb raó, com quan va especular que l’autisme es devia a mares “fredes”, però també ha fet aportacions molt interessants: Freud amb la importància de l’inconscient i la tensió construcció/destrucció , Adler amb la dualitat autonomia personal/pertinença comunitària, Fromm amb la seva recepta d’amor i treball creatiu, Reich mostrant com es controla a la gent reprimint els seus impulsos sexuals...
De l’altra banda, se li vol oposar l’anomenada psicologia científica, que compta amb el prestigi d’un mètode que ha aportat llum en la interminable disputa de subjectivitats. Però, de vegades s’oblida que, si hi ha alguna cosa d’imprescindible dins de la ciència és, al meu entendre, la humilitat necessària per reconèixer que una hipòtesi pot estar equivocada.
Una expressió coneguda d’aquesta humilitat va ser la del mateix Einstein, qui va assenyalar que aquest cribatge que fa el mètode científic no resulta suficient per avançar. Ell considerava que era indispensable una creativitat prèvia que permetés generar les hipòtesis que després es devien contrastar. I aquesta creativitat podia venir de qualsevol entorn capaç d’afavorir l’aparició d’una espurna que provoqués una nova connexió entre neurones.
Una d’aquestes fonts creatives ha estat el psicoanàlisi encara que moltes de les seues teories hagin hagut de ser matisades o directament rebutjades per comprovacions posteriors. Pensem que, a la fi, els essers humans som una veritable màquina de generar ordre en mig del caos de tot el que ens arriba pels diversos sentits i que eixa necessitat de coherència preservadora de l’equilibri individual (el Jo en termes freudians) ens fa, de vegades. generalitzar excessivament certes relacions i arribar a conclusions molt agosarades.
A més si ja la cosa ja resulta complicada en cadascú de nosaltres, la qüestió es fa encara més enrevessada quan entrem al terreny social. Diuen els psicòlegs de la personalitat que un aspecte significatiu que ens diferencia a uns d’altres és el que ells anomenen “locus de control”, és a dir el lloc d’on prové la influència predominant en el nostre comportament. Si és majoritàriament d’origen intern la persona tindrà més autonomia, serà menys manipulable i se sentirà més lliure, però com diria Alfred Adler, perdrà sentit de pertinença, raó per la qual serà més vulnerable a l’aïllament i a la solitud no volguda. Com es de suposar amb el control “extern” ocorrerà tot el contrari.
Ara, arribats aquí, digueu-me: Quin sistema social és el que millor preserva l’equilibri entre l’autonomia personal i l’equitat comunitària? Quin és capaç de gestionar adequadament l’estabilitat constructiva i el canvi que necessàriament implica la destrucció de limitacions obsoletes? Quin promociona que l’amor i el treball creador siguin la principal base relacional entre els seus membres?. Com vegeu les dualitats que van plantejar els vells psicoanalistes segueixen tenint vigència, especialment a nivell social, i continuen inspirant hipòtesis que després s’han de comprovar o desmentir a la pràctica.
Ens queda molt de camí a recórrer i hem de seleccionar molt bé el que portem i el què trèiem de la nostra motxilla tractant de no deixar-nos guiar per “modes” més o menys científiques o més o menys interessades.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada