Em pregunto perquè hi ha tanta gent que es deixa absorbir per l’anomenada geopolítica fins a discutir apassionadament sobre Putin, Biden, Xi-Jinping o Netanyahu.
No seré jo qui dubte de la importància d’entendre el que passa a nivell mundial per la relació que té amb el que succeeix a casa nostra. A més les guerres ens afecten ( o haurien d’afectar-nos) a tothom, però voldria recordar que l’enfocament geogràfic ha estat sempre l’eix privilegiat d’anàlisi dels governs amb ideologia expansionista com els dels Estats Units.
Els que pensem que el principal problema de l’organització de la humanitat està en les abusives diferències econòmiques i socials, sempre hem subordinat l’enfocament territorial al social. És això tan conegut de sentir-se més proper d’un treballador estranger que de l’amo de Mercadona o del president de CaixaBank, per posar un exemple.
Doncs, què està passant? Ens estant portant al seu terreny? Crec que val la pena parar-se a pensar-lo un moment.
En general, els conflictes bèl·lics poden i deuen ser enfocats com la manera en què uns grups socials, més o menys estesos geogràficament, volen imposar-se a d’altres utilitzant carn de canó que ja sabem d’on ve sempre. Com és possible, llavors, que ara molts semblin oblidar això quan fa no massa temps ho tenien molt clar?
No voldria que s’entengués aquesta reflexió com un menyspreu al sentiment de pertinença a un territori, molt a tenir en consideració sobre tot quan es tracta de defensar-se de qui vol imposar-se per la força, però crec que tampoc ens hem de deixar portar al camp de joc al que alguns, amb idees i interessos oposats als nostres, ens volen portar.
Conec a gent que no mou un dit per millorar la salut, l’educació o els serveis socials de la seua comunitat però dedica un munt de temps i energies a escoltar a tot tipus “d’analistes” de geopolítica especulant sobre la probabilitat d’una guerra nuclear com si això li donés alguna possibilitat d’incidència real, més enllà de mostrar coneixement en les tertúlies familiars o d’amics.
I, mentre tant, la casa sense granar. Tampoc seré jo qui negui que els diners que el nostre govern estatal dedica a la guerra de l’OTAN en Ucraïna estant servint per escanyar encara més els recursos socials. Però penso que, a més de manifestar-se efectivament per la pau, ens hem d’esforçar per posar en evidència la gran retallada que des de fa temps s’està fent de tot allò que és col·lectiu i que tant va costar d’aconseguir.
Dic això perquè si l’anomenat estat del benestar es va bastir en Europa occidental per aturar la influència de la Unió soviètica no va ser tant per una qüestió geopolítica sinó mes aviat per frenar les reivindicacions d’uns treballadors units i esperonats amb un nou horitzó que ara sembla completament perdut.
Potser que la millor manera d’aturar aquesta sangria de vides humanes, físicament a Gaza i a Ucraïna i econòmicament i socialment a tot el món sigui lluitar pel dret a unes condicions de vida dignes a casa nostra amb estreta aliança amb tots els que fan el mateix a altres llocs. Sabem que alguns amb tendències grandiloqüents consideren això batalletes sense gaire importància però poden ser, si sabem connectar-les, una bona xarxa de suport per començar a revertir la situació i així contribuir a eludir la catàstrofe social i ambiental a la que ens estan portant.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada