Passa al contingut principal

Saturats de Geopolítica

 Em pregunto perquè hi ha tanta gent que es deixa absorbir per l’anomenada geopolítica fins a discutir apassionadament sobre Putin, Biden, Xi-Jinping o Netanyahu.

No seré jo qui dubte de la importància d’entendre el que passa a nivell mundial per la relació que té amb el que succeeix a casa nostra. A més les guerres ens afecten ( o haurien d’afectar-nos) a tothom, però voldria recordar que l’enfocament geogràfic ha estat sempre l’eix privilegiat d’anàlisi dels governs amb ideologia expansionista com els dels Estats Units.

Els que pensem que el principal problema de l’organització de la humanitat està en les abusives diferències econòmiques i socials, sempre hem subordinat l’enfocament territorial al social. És això tan conegut de sentir-se més proper d’un treballador estranger que de l’amo de Mercadona o del president de CaixaBank, per posar un exemple.

Doncs, què està passant? Ens estant portant al seu terreny? Crec que val la pena parar-se a pensar-lo un moment.

En general, els conflictes bèl·lics poden i deuen ser enfocats com la manera en què uns grups socials,  més o menys estesos geogràficament, volen imposar-se a d’altres utilitzant carn de canó que ja sabem d’on ve sempre. Com és possible, llavors, que ara molts semblin oblidar això quan fa no massa temps ho tenien molt clar?

No voldria que s’entengués aquesta reflexió com un menyspreu al sentiment de pertinença a un territori, molt a tenir en consideració sobre tot quan es tracta de defensar-se de qui vol imposar-se per la força, però crec que tampoc ens hem de deixar portar al camp de joc al que alguns, amb idees i interessos oposats als nostres, ens volen portar.

Conec a gent que no mou un dit per millorar la salut, l’educació o els serveis socials de la seua comunitat però dedica un munt de temps i energies a escoltar a tot tipus “d’analistes” de geopolítica especulant sobre la probabilitat d’una guerra nuclear com si això li donés alguna possibilitat d’incidència real, més enllà de mostrar coneixement en les tertúlies familiars o d’amics.

I, mentre tant, la casa sense granar. Tampoc seré jo qui negui que els diners que el nostre govern estatal dedica a la guerra de l’OTAN en Ucraïna estant servint per escanyar encara més els recursos socials. Però penso que, a més de manifestar-se efectivament per la pau, ens hem d’esforçar per posar en evidència la gran retallada que des de fa temps s’està fent de tot allò que és col·lectiu i que tant va costar d’aconseguir.

Dic això perquè si l’anomenat estat del benestar es va bastir en Europa occidental per aturar la influència de la Unió soviètica no va ser tant per una qüestió geopolítica sinó mes aviat per frenar les reivindicacions d’uns treballadors units i esperonats amb un nou horitzó que ara sembla completament perdut.

Potser que  la millor manera d’aturar aquesta sangria de vides humanes, físicament a Gaza i a Ucraïna i econòmicament i socialment a tot el món sigui lluitar  pel dret a unes condicions de vida dignes a casa nostra amb estreta aliança amb tots els que fan el mateix a altres llocs. Sabem que alguns amb tendències grandiloqüents consideren això batalletes sense gaire importància però poden ser, si sabem connectar-les, una bona xarxa de suport per començar a revertir la situació i així contribuir a eludir la catàstrofe social i ambiental a la que ens estan portant.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Sobreviu (encara que amb prou feines) el suport mutu?

 Fa més d’un segle Kropotkin explicava que de les formes de col·laboració entre els membres de la tribu es va passar a les comunes aldeanes i d’aquestes a les germanies medievals. Tot això va quedar arraconat quan els estats “moderns” propiciats pels grans comercials i industrials se les van apanyar per agafar el monopoli de l’ordenació de la solidaritat en nom d’una suposada igualtat davant la llei. Més enllà de la simpatia que un pugui tenir per les seues idees anarquistes s’ha de reconèixer que la seua versió de la història del suport mutu entre ciutadans d’a peu resulta bastant estimulant. Independentment del que s’opini sobre que s’ha de fer primer, assaltar les casernes d’hivern o elaborar models alternatius d’organització des de baix o les dues coses alhora, em sembla clar que sense la reconstrucció de xarxes de suport mutu seguirem presoners dels que es creuen amos del món. En conseqüència la tasca principal i urgent és la de rastrejar el que encara queda d’eixes xarxes d’a

Els paranys de l'eficàcia a curt terme

  “Vivimos a golpes y apenas nos dejar ser quienes somos ” va escriure Gabriel Celaya i va musicar Paco Ibañez en “La poesía es un arma cargada de futuro ”. Quanta raó!. Vivim a dues velocitats. La major part del temps amb la més ràpida apagant focs i només en ocasions especials podem aturar-nos a pensar per prendre les decisions més personals sobre la nostra vida. Això és degut a què, per molt sofisticats que puguem parèixer, som, essencialment essers adaptats evolutivament per sobreviure. Ho fem sovint d’una   manera tan complexa que, de vegades, se’ns escapa aquesta realitat de fons que està per darrere de tot el que fem individualment i col·lectivament. Ara bé, la supervivència està lligada amb molta freqüència a prendre decisions ràpides i efectives. El nostre cos i, per tant, el nostre cap s’han desenvolupat per donar aquest tipus de respostes. Aquesta senzilla evidència contribueix a explicar perquè els polítics que ofereixen accions curtes i eficaces tinguin tant d’èxit

Entendre la maldat

 Potser que intentar entendre la maldat sigui una de les coses mes importants que hem de fer com a essers humans. Sobre tot quan ens desborden emocionalment notícies com les del abusos sexuals als infants o els genocidis de tota mena. Hanna Arendt parlava de la banalitat del mal explicant com Hitler i els seus sequaços van comptar amb la complicitat de molts ciutadans alemanys “normals”. La filòsofa Ana Carrasco-Conde en “Decir el mal” conclou que ho hem de mirar com un procés col·lectiu d’autojustificació d’unes estructures socials basades en la dominació. Hem de trobar, doncs, les arrels del mal, més enllà dels casos psicopatològics individuals, en la “normalització” de tot allò que genera relacions profundament desequilibrades entre humans. La pregunta que ens podem fer és quan van començar estes tendències d’organització social de conseqüències tan devastadores. Hi ha moltes maneres d’enfocar la qüestió, però , en tot cas, cal parar esment sobre el que els resultats antropolò