La diversitat no és un caprici

 Alguns pensen que tot seria més fàcil si ens assemblessin més uns als altres. No és per ofendre’ls perquè en d’altres aspectes poden ser persones molt vàlides, però, amb eixa manera de pensar reviuen el pensament d’Isabel la catòlica: una mateixa llengua, una mateixa religió,  en definitiva una estructura social uniformadora.

Efectivament és molt més còmode sobre tot pels que manen. No cal contemplar una casuística molt complicada. Les lleis no han de tenir tants d’apartats i es pot gestionar el conjunt amb bastant menys recursos.

Tanmateix, obliden que l’opció evolutiva que representa la nostra espècie ha estat la d’allargar al màxim el nostre període “d’incubació”  com a essers humans per garantir una major adaptabilitat a nostre medi ambient. D’esta manera i com que les influències que arriben d’ell poden ser molt variades no resulta sorprenent la enorme diversitat cultural i social en la que ens trobem.

Per tant, en el que tots som iguals és en el fet de que tots som diferents. I no és un joc de paraules. Defensar la diversitat no és un postureig ideològic. És tenir clara la realitat de la condició humana com una expressió particularment flexible de les estratègies de la vida per mantenir-se i expandir-se.

Paga la pena, doncs, la complicació i no és tracta només de posar obstacles a les concentracions de poder, que també (perquè no!), sinó de treure profit a una gama d’opcions que ben combinada dona per moltíssim.

Com a espècie i com a poble ens hem de cuidar de no intentar reduir aquesta diversitat a base d’unes classificacions reduccionistes simplificadores elaborades a partir d’urgències atàviques. Hem d’obrir tot el que puguem els braços per poder-la estrènyer amb tota la força i la convicció que ens sigui possible.

En èpoques de desorientació, regnen els “experts” de tota mena, però hem d’adonar-nos que una persona experta, quan funciona com a tal, aplica uns models mentals apresos que encotillen la realitat i no deixen albirar per on poden venir els canvis i per on podem empentar per adreçar-los, encara que sigui a petita escala, en la direcció que desitgem.

És ben cert, com les investigacions en psicobiologia han posat de relleu, que el mamífers han desenvolupat enormement el cerebel i que aquest, per poder controlar els moviments més fins i precisos ha desenvolupat entre els homo sapiens una elevada capacitat per l’articulació complexa, el que, de retruc, va servir per impulsar la flexió de la sintaxis que utilitzem quotidianament en les nostres converses i escrits. Aprofitem, llavors, esta habilitat i no donem passos enrere deixant de costat tot allò que ens complica la nostra anàlisi de la realitat.

Si hem arribat fins aquí, pel bo i pel dolent, ha estat en gran part per la plasticitat del nostre cervell. Recordem que els avenços científics es basen precisament en la “dèria” que tenim els humans per qüestionar els models mentals preexistents. No per casualitat la mielinització dels axons de les neurones, que dona rapidesa però limita la seua connectivitat no s’atura tan aviat com en altres espècies. Com a societats humanes necessitem un ambient que sigui alhora suficientment estable per no haver-se de preocupar excessivament de les coses més bàsiques, però prou estimulant com per permetre’ns continuar evolucionant en positiu.

 I això només es pot garantir preservant i respectant al màxim la nostra diversitat, entenent-la com un bé essencial per molt que, de vegades ens pugui semblar que ens “complica” la vida.