Fa més d’un segle Kropotkin explicava que de les formes de col·laboració entre els membres de la tribu es va passar a les comunes aldeanes i d’aquestes a les germanies medievals. Tot això va quedar arraconat quan els estats “moderns” propiciats pels grans comercials i industrials se les van apanyar per agafar el monopoli de l’ordenació de la solidaritat en nom d’una suposada igualtat davant la llei.
Més enllà de la simpatia que un pugui tenir per les seues idees anarquistes s’ha de reconèixer que la seua versió de la història del suport mutu entre ciutadans d’a peu resulta bastant estimulant. Independentment del que s’opini sobre que s’ha de fer primer, assaltar les casernes d’hivern o elaborar models alternatius d’organització des de baix o les dues coses alhora, em sembla clar que sense la reconstrucció de xarxes de suport mutu seguirem presoners dels que es creuen amos del món.
En conseqüència la tasca principal i urgent és la de rastrejar el que encara queda d’eixes xarxes d’autèntica solidaritat i explorar les maneres d’ampliar-les i enfortir-les. De vegades les trobarem molt a prop d’on vivim en forma d’intercanvis basats en criteris d’equitat que defugen de la monetització. D’altres ens haurem d’inspirar en cultures més o menys llunyanes que se les han sabut enginyar per controlar les acumulacions de riquesa sense que la seua “productivitat” social hagi minvat, ans al contrari.
No faré aquí un recull d’eixes troballes. Malgrat tot, encara existeixen i si hi posem voluntat no és difícil localitzar-les. Tampoc entraré al debat de l’ou o la gallina del que parlava abans. La discussió va tenir unes greus conseqüències a les nostre terres fa ja quasi 90 anys. L’únic que m’agradaria comunicar amb aquest petit escrit és que si el suport mutu ha resistit el pas del temps i el formidable atac de poders tan forts i sostinguts no pot ser més que perquè hi ha alguna cosa de profundament humà al seu darrere. Només cal observar com vam reaccionar algunes bones persones al començament de la pandèmia i com després tals iniciatives de “germanor” i ajut han anat desapareixent quan s’ha dit que ja s’havien d’encarregar les institucions. El mateix, per cert, que va passar amb moltes associacions populars a l’arribada de la dita “transició”.
Cada vegada queda més clar que no podem deixar a les institucions el monopoli d’una solidaritat de base que és la única que ens permetrà reconstruir lligams, fer xarxes i avançar equitativament. I no estic parlant de moltes ONG que es deixen controlar pels tentacles del poder à copia de subvencions condicionades i partiditzades. Em refereixo, més ben bé, a moviments socials que partint de vincles sòlids interpersonals van més enllà de famílies i amics i s’estenen en forma de xarxes federatives d’ampli abast. No veig altra manera de combatre l’aïllament individualista i el jacobinisme sectari que no sigui partir d’eixa reciprocitat elemental i enfortir-la amb vincles oberts i respectuosos entre essers humans a la vegada solidaris i autònoms.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada