Passa al contingut principal

La unitat d'acció

 No existirien els nostres llenguatges sense la capacitat d’abstraure una propietat comú com a substantiva deixant la resta com adjectives. Quan diem una cadira bonica de fusta estem privilegiant la propietat de ser cadira, és a dir la seua funcionalitat substantiva de servir per asseure’ns, la qual comparteix en altres objectes, per damunt dels adjectius que fan referència a l’estètica o al material del que està feta. Eixa capacitat humana d’abstracció ha estat vital pel nostre desenvolupament com a espècie aportant-nos el simbolisme creatiu i conduint-nos cap a l’art i la ciència.

Podem traslladar esta reflexió a l’organització social i a les idees que ens motiven a  actuar conjuntament perquè sense la possibilitat d’abstraure provisionalment les diferències resulta impossible construir res de col·lectiu.

Ara bé, no tot és vàlid en el camí cap a eixa unitat (substantiva). Si, per defensar-la els grups deixen de costat permanentment les particularitats (adjectives) s’acaben establint relacions fortament asimètriques i caient en pautes de dominació. Tots coneixem grups que van començar de forma molt “horitzontal” i que, poc a poc, van anar lliscant cap a un lideratge exclusivista en el que les opinions d’algú o alguns es converteixen en una mena de dogma. Com a conseqüència, quins gosen qüestionar-lo, encara que sigui mínimament, queden centrifugats fora del grup, per atemptar, suposadament, contra “la unitat d’acció” encarnada en les posicions d’eixos “portaveus”.

Com a resultat  la rebel·lia i el desencís, respecte als projectes així traïts, ens aboca indefectiblement cap al refugi privat, dins del qual es ressalten les especificitats individuals i es qüestiona “la unitat d’acció”. Però al fer-lo ens aïllem i ens afeblim.

Podem dir que tot el que passa és culpa de l’egocentrisme exacerbat d’uns pocs, però em resulta una visió massa simplista perquè crec que no hem de defugir les nostres responsabilitats donant-li la culpa als altres buscant així preservar el nostre ego. També som responsables per deixar que les coses arriben a eixe punt si cada vegada que les relacions comencen a desequilibrar-se preferim retirar-nos abans que exigir assossegadament però fermament que se’ns respecti. La nostra tendència a la comoditat treballa en contra nostra.

Pitjor encara si defugim qüestionar als que ens pareixen més forts descarregant la nostra frustració sobre el més febles. Així es com es contribueix a la corrosió de les relacions i s’abona a què la maldat s’estengui pel món. Tant si val si es tracta de què qui és maltractat a la feina es comporti de manera prepotent amb la seua família com si un estat depenent escanya un poble que se li resisteix. Fer pagar les teues febleses als que et semblen més febles que tu és una covardia ben generalitzada.

Tants entrebancs per construir relacions solidàries i respectuoses no ens han de desanimar. De fet, no tenim alternativa si no volem passar per l'adreçador que ens tenen reservat. Hem de comportar-nos com a pacients alquimistes evitant que les diferències ens puguin separar sense deixar que la precipitació ens allunyi del principal objectiu: crear sòlids vincles partint del que compartim com a substantiu, però sense menysprear els adjectius particulars que són els que donen color i profunditat a la frase que volem comunicar a la resta. Son ells, en definitiva, els que aporten la seua valuosa peculiaritat a cada cadira fent que a més d’utilitzar-la per asseure’ns la puguem apreciar en molts altres aspectes.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els paranys de l'eficàcia a curt terme

  “Vivimos a golpes y apenas nos dejar ser quienes somos ” va escriure Gabriel Celaya i va musicar Paco Ibañez en “La poesía es un arma cargada de futuro ”. Quanta raó!. Vivim a dues velocitats. La major part del temps amb la més ràpida apagant focs i només en ocasions especials podem aturar-nos a pensar per prendre les decisions més personals sobre la nostra vida. Això és degut a què, per molt sofisticats que puguem parèixer, som, essencialment essers adaptats evolutivament per sobreviure. Ho fem sovint d’una   manera tan complexa que, de vegades, se’ns escapa aquesta realitat de fons que està per darrere de tot el que fem individualment i col·lectivament. Ara bé, la supervivència està lligada amb molta freqüència a prendre decisions ràpides i efectives. El nostre cos i, per tant, el nostre cap s’han desenvolupat per donar aquest tipus de respostes. Aquesta senzilla evidència contribueix a explicar perquè els polítics que ofereixen accions curtes i eficaces tinguin ta...

Exorcismes contra la incertesa

  Els nostres cervells són unes màquines de construir coherència (i de forçar-la si cal) per tal de preservar l’estabilitat psicològica de la nostra identitat. Ens necessitem coherents amb nosaltres mateixos dia rere dia, però al mateix temps, siguem conscients o no, elaborem realitats paral·leles possibles per tal de fugir d’un entorn que sentim que ens limita. La ciència ens ha donat una guia bastant segura per no allunyar-nos amb excés del món “real” encara que, per fer-ho, ens ha hagut d’obrir els ulls a realitats que no podem percebre habitualment: la terra és redona i gira al voltant del sol,  els invisibles bacteris poden ser la causa de les malalties, els objectes estan plens de partícules microscòpiques i de forats entre elles que no som capaços de visualitzar.... Malgrat això ella mateixa està (i des del meu punt de vista estarà sempre) plena de forats, de coses que no hem arribat a entendre i, com a conseqüència, el nostre cervell ha d’intentar esforçar-se per i...

Sincronies

 Resulta curiós, sobre tot per als que no som experts, que quan estem desperts les diferents zones del nostre cervell tinguin ritmes diferents produint ones desincronitzades i que quan dormim de debò es produeixi una sincronització que permeti transferències d’una part a l’altra. La natura ens ensenya moltes coses aplicables, això si amb molta cura, a la vida social. Cada vegada estic més convençut de que la clau de moltes coses està en saber combinar l’autonomia personal i l’harmonització dels ritmes comunitaris o, si voleu, la sincronització/desincronització en les relacions de parella, de família, d’amics, de poble.  Ho aconseguim? Anem bé amb, per exemple, la tendència creixent a fer més i més comunicació “asíncrona” via missatges pels mòbils reservant la comunicació directa per a moments “especials”?. És això bo o dolent?. És el reflex d’una societat que aprofundeix en el seu individualisme o un desig “natural” al que la tecnologia obre camí?. No ho sé, probablement...