Passa al contingut principal

La unitat d'acció

 No existirien els nostres llenguatges sense la capacitat d’abstraure una propietat comú com a substantiva deixant la resta com adjectives. Quan diem una cadira bonica de fusta estem privilegiant la propietat de ser cadira, és a dir la seua funcionalitat substantiva de servir per asseure’ns, la qual comparteix en altres objectes, per damunt dels adjectius que fan referència a l’estètica o al material del que està feta. Eixa capacitat humana d’abstracció ha estat vital pel nostre desenvolupament com a espècie aportant-nos el simbolisme creatiu i conduint-nos cap a l’art i la ciència.

Podem traslladar esta reflexió a l’organització social i a les idees que ens motiven a  actuar conjuntament perquè sense la possibilitat d’abstraure provisionalment les diferències resulta impossible construir res de col·lectiu.

Ara bé, no tot és vàlid en el camí cap a eixa unitat (substantiva). Si, per defensar-la els grups deixen de costat permanentment les particularitats (adjectives) s’acaben establint relacions fortament asimètriques i caient en pautes de dominació. Tots coneixem grups que van començar de forma molt “horitzontal” i que, poc a poc, van anar lliscant cap a un lideratge exclusivista en el que les opinions d’algú o alguns es converteixen en una mena de dogma. Com a conseqüència, quins gosen qüestionar-lo, encara que sigui mínimament, queden centrifugats fora del grup, per atemptar, suposadament, contra “la unitat d’acció” encarnada en les posicions d’eixos “portaveus”.

Com a resultat  la rebel·lia i el desencís, respecte als projectes així traïts, ens aboca indefectiblement cap al refugi privat, dins del qual es ressalten les especificitats individuals i es qüestiona “la unitat d’acció”. Però al fer-lo ens aïllem i ens afeblim.

Podem dir que tot el que passa és culpa de l’egocentrisme exacerbat d’uns pocs, però em resulta una visió massa simplista perquè crec que no hem de defugir les nostres responsabilitats donant-li la culpa als altres buscant així preservar el nostre ego. També som responsables per deixar que les coses arriben a eixe punt si cada vegada que les relacions comencen a desequilibrar-se preferim retirar-nos abans que exigir assossegadament però fermament que se’ns respecti. La nostra tendència a la comoditat treballa en contra nostra.

Pitjor encara si defugim qüestionar als que ens pareixen més forts descarregant la nostra frustració sobre el més febles. Així es com es contribueix a la corrosió de les relacions i s’abona a què la maldat s’estengui pel món. Tant si val si es tracta de què qui és maltractat a la feina es comporti de manera prepotent amb la seua família com si un estat depenent escanya un poble que se li resisteix. Fer pagar les teues febleses als que et semblen més febles que tu és una covardia ben generalitzada.

Tants entrebancs per construir relacions solidàries i respectuoses no ens han de desanimar. De fet, no tenim alternativa si no volem passar per l'adreçador que ens tenen reservat. Hem de comportar-nos com a pacients alquimistes evitant que les diferències ens puguin separar sense deixar que la precipitació ens allunyi del principal objectiu: crear sòlids vincles partint del que compartim com a substantiu, però sense menysprear els adjectius particulars que són els que donen color i profunditat a la frase que volem comunicar a la resta. Son ells, en definitiva, els que aporten la seua valuosa peculiaritat a cada cadira fent que a més d’utilitzar-la per asseure’ns la puguem apreciar en molts altres aspectes.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Sobreviu (encara que amb prou feines) el suport mutu?

 Fa més d’un segle Kropotkin explicava que de les formes de col·laboració entre els membres de la tribu es va passar a les comunes aldeanes i d’aquestes a les germanies medievals. Tot això va quedar arraconat quan els estats “moderns” propiciats pels grans comercials i industrials se les van apanyar per agafar el monopoli de l’ordenació de la solidaritat en nom d’una suposada igualtat davant la llei. Més enllà de la simpatia que un pugui tenir per les seues idees anarquistes s’ha de reconèixer que la seua versió de la història del suport mutu entre ciutadans d’a peu resulta bastant estimulant. Independentment del que s’opini sobre que s’ha de fer primer, assaltar les casernes d’hivern o elaborar models alternatius d’organització des de baix o les dues coses alhora, em sembla clar que sense la reconstrucció de xarxes de suport mutu seguirem presoners dels que es creuen amos del món. En conseqüència la tasca principal i urgent és la de rastrejar el que encara queda d’eixes xarxes d’a

Els paranys de l'eficàcia a curt terme

  “Vivimos a golpes y apenas nos dejar ser quienes somos ” va escriure Gabriel Celaya i va musicar Paco Ibañez en “La poesía es un arma cargada de futuro ”. Quanta raó!. Vivim a dues velocitats. La major part del temps amb la més ràpida apagant focs i només en ocasions especials podem aturar-nos a pensar per prendre les decisions més personals sobre la nostra vida. Això és degut a què, per molt sofisticats que puguem parèixer, som, essencialment essers adaptats evolutivament per sobreviure. Ho fem sovint d’una   manera tan complexa que, de vegades, se’ns escapa aquesta realitat de fons que està per darrere de tot el que fem individualment i col·lectivament. Ara bé, la supervivència està lligada amb molta freqüència a prendre decisions ràpides i efectives. El nostre cos i, per tant, el nostre cap s’han desenvolupat per donar aquest tipus de respostes. Aquesta senzilla evidència contribueix a explicar perquè els polítics que ofereixen accions curtes i eficaces tinguin tant d’èxit

Entendre la maldat

 Potser que intentar entendre la maldat sigui una de les coses mes importants que hem de fer com a essers humans. Sobre tot quan ens desborden emocionalment notícies com les del abusos sexuals als infants o els genocidis de tota mena. Hanna Arendt parlava de la banalitat del mal explicant com Hitler i els seus sequaços van comptar amb la complicitat de molts ciutadans alemanys “normals”. La filòsofa Ana Carrasco-Conde en “Decir el mal” conclou que ho hem de mirar com un procés col·lectiu d’autojustificació d’unes estructures socials basades en la dominació. Hem de trobar, doncs, les arrels del mal, més enllà dels casos psicopatològics individuals, en la “normalització” de tot allò que genera relacions profundament desequilibrades entre humans. La pregunta que ens podem fer és quan van començar estes tendències d’organització social de conseqüències tan devastadores. Hi ha moltes maneres d’enfocar la qüestió, però , en tot cas, cal parar esment sobre el que els resultats antropolò