La unitat d'acció

 No existirien els nostres llenguatges sense la capacitat d’abstraure una propietat comú com a substantiva deixant la resta com adjectives. Quan diem una cadira bonica de fusta estem privilegiant la propietat de ser cadira, és a dir la seua funcionalitat substantiva de servir per asseure’ns, la qual comparteix en altres objectes, per damunt dels adjectius que fan referència a l’estètica o al material del que està feta. Eixa capacitat humana d’abstracció ha estat vital pel nostre desenvolupament com a espècie aportant-nos el simbolisme creatiu i conduint-nos cap a l’art i la ciència.

Podem traslladar esta reflexió a l’organització social i a les idees que ens motiven a  actuar conjuntament perquè sense la possibilitat d’abstraure provisionalment les diferències resulta impossible construir res de col·lectiu.

Ara bé, no tot és vàlid en el camí cap a eixa unitat (substantiva). Si, per defensar-la els grups deixen de costat permanentment les particularitats (adjectives) s’acaben establint relacions fortament asimètriques i caient en pautes de dominació. Tots coneixem grups que van començar de forma molt “horitzontal” i que, poc a poc, van anar lliscant cap a un lideratge exclusivista en el que les opinions d’algú o alguns es converteixen en una mena de dogma. Com a conseqüència, quins gosen qüestionar-lo, encara que sigui mínimament, queden centrifugats fora del grup, per atemptar, suposadament, contra “la unitat d’acció” encarnada en les posicions d’eixos “portaveus”.

Com a resultat  la rebel·lia i el desencís, respecte als projectes així traïts, ens aboca indefectiblement cap al refugi privat, dins del qual es ressalten les especificitats individuals i es qüestiona “la unitat d’acció”. Però al fer-lo ens aïllem i ens afeblim.

Podem dir que tot el que passa és culpa de l’egocentrisme exacerbat d’uns pocs, però em resulta una visió massa simplista perquè crec que no hem de defugir les nostres responsabilitats donant-li la culpa als altres buscant així preservar el nostre ego. També som responsables per deixar que les coses arriben a eixe punt si cada vegada que les relacions comencen a desequilibrar-se preferim retirar-nos abans que exigir assossegadament però fermament que se’ns respecti. La nostra tendència a la comoditat treballa en contra nostra.

Pitjor encara si defugim qüestionar als que ens pareixen més forts descarregant la nostra frustració sobre el més febles. Així es com es contribueix a la corrosió de les relacions i s’abona a què la maldat s’estengui pel món. Tant si val si es tracta de què qui és maltractat a la feina es comporti de manera prepotent amb la seua família com si un estat depenent escanya un poble que se li resisteix. Fer pagar les teues febleses als que et semblen més febles que tu és una covardia ben generalitzada.

Tants entrebancs per construir relacions solidàries i respectuoses no ens han de desanimar. De fet, no tenim alternativa si no volem passar per l'adreçador que ens tenen reservat. Hem de comportar-nos com a pacients alquimistes evitant que les diferències ens puguin separar sense deixar que la precipitació ens allunyi del principal objectiu: crear sòlids vincles partint del que compartim com a substantiu, però sense menysprear els adjectius particulars que són els que donen color i profunditat a la frase que volem comunicar a la resta. Son ells, en definitiva, els que aporten la seua valuosa peculiaritat a cada cadira fent que a més d’utilitzar-la per asseure’ns la puguem apreciar en molts altres aspectes.