Passa al contingut principal

Hipatia, Trump, Milei i...Abascal

És conegut que Hipatia va ser una matemàtica alexandrina vexada i assassinada cruelment per fanàtics a les ordres de san Cirilo, un dels bisbes que representava el poder emergent dels cristians en els moments finals de l’imperi romà unificat.

Com és natural desperta moltes simpaties com a dona intel·ligent i culta que va enfrontar el fonamentalisme religiós des de posicions més racionalistes i tolerants.

Certament, Hipatia va gosar enfrontar-se a energúmens que estaven àvids de eliminar una saviesa que els obstaculitzava en el seu poder sobre les masses. I que ho feien al més pur estil del “mori la intel·ligència” que, segles més tard, cridaria Millan Astray front a Unamuno.

Sense restar-li cap dels innegables mèrits a la última exponent de la mítica biblioteca d’Alexandria, centre de coneixement que ja havia estat arrasat pels cristians més exaltats anys abans del seu assassinat,  no hem de deixar de costat que la seua defensa de les antigues creences i els vasts coneixements  formava part d’un cert elitisme aristocràtic.

Quan els pobles se senten menyspreats pels dirigents i els intel·lectuals es corre el perill de que apareguin fenòmens com els més recents de Trump, Miley, Bolsonaro i....Abascal, que acaben per fer-se forts en el rebuig reactiu que generen eixos personatges públics que són vistos com elements de la “casta” i odiats pel seu to de superioritat i desdeny.

Per això, qui de veritat vol contribuir, encara que sigui modestament, a bastir un camí cap a una societat més equitativa ha de tenir la humilitat suficient per reconèixer-se part del seu poble i, sense postureigs que la gent detecta ràpidament, saber connectar amb les preocupacions quotidianes dels conciutadans, buscant, això si, aportar el que hagi pogut aprendre per enfortir les reivindicacions populars d’una vida més justa i més digna.

En definitiva, si algú ha tingut la possibilitat d’aprendre ha de reconèixer este privilegi i posar-lo a l’abast de les persones que per les dificultats de la seua vida no han tingut esta oportunitat evitant mantenir-se exclusivament dins del seu cercle intel·lectual que l’allunya de la resta de membres del seu entorn vital. Només així es podran evitar fenòmens com els de Cirilo, Trump, Bolsonaro, Milei o Abascal

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Sobreviu (encara que amb prou feines) el suport mutu?

 Fa més d’un segle Kropotkin explicava que de les formes de col·laboració entre els membres de la tribu es va passar a les comunes aldeanes i d’aquestes a les germanies medievals. Tot això va quedar arraconat quan els estats “moderns” propiciats pels grans comercials i industrials se les van apanyar per agafar el monopoli de l’ordenació de la solidaritat en nom d’una suposada igualtat davant la llei. Més enllà de la simpatia que un pugui tenir per les seues idees anarquistes s’ha de reconèixer que la seua versió de la història del suport mutu entre ciutadans d’a peu resulta bastant estimulant. Independentment del que s’opini sobre que s’ha de fer primer, assaltar les casernes d’hivern o elaborar models alternatius d’organització des de baix o les dues coses alhora, em sembla clar que sense la reconstrucció de xarxes de suport mutu seguirem presoners dels que es creuen amos del món. En conseqüència la tasca principal i urgent és la de rastrejar el que encara queda d’eixes xarxes d’a

Els paranys de l'eficàcia a curt terme

  “Vivimos a golpes y apenas nos dejar ser quienes somos ” va escriure Gabriel Celaya i va musicar Paco Ibañez en “La poesía es un arma cargada de futuro ”. Quanta raó!. Vivim a dues velocitats. La major part del temps amb la més ràpida apagant focs i només en ocasions especials podem aturar-nos a pensar per prendre les decisions més personals sobre la nostra vida. Això és degut a què, per molt sofisticats que puguem parèixer, som, essencialment essers adaptats evolutivament per sobreviure. Ho fem sovint d’una   manera tan complexa que, de vegades, se’ns escapa aquesta realitat de fons que està per darrere de tot el que fem individualment i col·lectivament. Ara bé, la supervivència està lligada amb molta freqüència a prendre decisions ràpides i efectives. El nostre cos i, per tant, el nostre cap s’han desenvolupat per donar aquest tipus de respostes. Aquesta senzilla evidència contribueix a explicar perquè els polítics que ofereixen accions curtes i eficaces tinguin tant d’èxit

Entendre la maldat

 Potser que intentar entendre la maldat sigui una de les coses mes importants que hem de fer com a essers humans. Sobre tot quan ens desborden emocionalment notícies com les del abusos sexuals als infants o els genocidis de tota mena. Hanna Arendt parlava de la banalitat del mal explicant com Hitler i els seus sequaços van comptar amb la complicitat de molts ciutadans alemanys “normals”. La filòsofa Ana Carrasco-Conde en “Decir el mal” conclou que ho hem de mirar com un procés col·lectiu d’autojustificació d’unes estructures socials basades en la dominació. Hem de trobar, doncs, les arrels del mal, més enllà dels casos psicopatològics individuals, en la “normalització” de tot allò que genera relacions profundament desequilibrades entre humans. La pregunta que ens podem fer és quan van començar estes tendències d’organització social de conseqüències tan devastadores. Hi ha moltes maneres d’enfocar la qüestió, però , en tot cas, cal parar esment sobre el que els resultats antropolò