Passa al contingut principal

Hipatia, Trump, Milei i...Abascal

És conegut que Hipatia va ser una matemàtica alexandrina vexada i assassinada cruelment per fanàtics a les ordres de san Cirilo, un dels bisbes que representava el poder emergent dels cristians en els moments finals de l’imperi romà unificat.

Com és natural desperta moltes simpaties com a dona intel·ligent i culta que va enfrontar el fonamentalisme religiós des de posicions més racionalistes i tolerants.

Certament, Hipatia va gosar enfrontar-se a energúmens que estaven àvids de eliminar una saviesa que els obstaculitzava en el seu poder sobre les masses. I que ho feien al més pur estil del “mori la intel·ligència” que, segles més tard, cridaria Millan Astray front a Unamuno.

Sense restar-li cap dels innegables mèrits a la última exponent de la mítica biblioteca d’Alexandria, centre de coneixement que ja havia estat arrasat pels cristians més exaltats anys abans del seu assassinat,  no hem de deixar de costat que la seua defensa de les antigues creences i els vasts coneixements  formava part d’un cert elitisme aristocràtic.

Quan els pobles se senten menyspreats pels dirigents i els intel·lectuals es corre el perill de que apareguin fenòmens com els més recents de Trump, Miley, Bolsonaro i....Abascal, que acaben per fer-se forts en el rebuig reactiu que generen eixos personatges públics que són vistos com elements de la “casta” i odiats pel seu to de superioritat i desdeny.

Per això, qui de veritat vol contribuir, encara que sigui modestament, a bastir un camí cap a una societat més equitativa ha de tenir la humilitat suficient per reconèixer-se part del seu poble i, sense postureigs que la gent detecta ràpidament, saber connectar amb les preocupacions quotidianes dels conciutadans, buscant, això si, aportar el que hagi pogut aprendre per enfortir les reivindicacions populars d’una vida més justa i més digna.

En definitiva, si algú ha tingut la possibilitat d’aprendre ha de reconèixer este privilegi i posar-lo a l’abast de les persones que per les dificultats de la seua vida no han tingut esta oportunitat evitant mantenir-se exclusivament dins del seu cercle intel·lectual que l’allunya de la resta de membres del seu entorn vital. Només així es podran evitar fenòmens com els de Cirilo, Trump, Bolsonaro, Milei o Abascal

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exorcismes contra la incertesa

  Els nostres cervells són unes màquines de construir coherència (i de forçar-la si cal) per tal de preservar l’estabilitat psicològica de la nostra identitat. Ens necessitem coherents amb nosaltres mateixos dia rere dia, però al mateix temps, siguem conscients o no, elaborem realitats paral·leles possibles per tal de fugir d’un entorn que sentim que ens limita. La ciència ens ha donat una guia bastant segura per no allunyar-nos amb excés del món “real” encara que, per fer-ho, ens ha hagut d’obrir els ulls a realitats que no podem percebre habitualment: la terra és redona i gira al voltant del sol,  els invisibles bacteris poden ser la causa de les malalties, els objectes estan plens de partícules microscòpiques i de forats entre elles que no som capaços de visualitzar.... Malgrat això ella mateixa està (i des del meu punt de vista estarà sempre) plena de forats, de coses que no hem arribat a entendre i, com a conseqüència, el nostre cervell ha d’intentar esforçar-se per i...

Poliamor

 Hi ha idees que van i venen i que les noves generacions se les fan seues amb el sentiment d’haver-les inventat i fer d’elles un trencament amb allò que veuen com pansit i caduc. Les veus que proven de dir-los que això no n’és tan nou com els hi sembla són etiquetades, amb una certa raó, tot s’ha de dir, d’aus de mal averany. Però, en realitat, moltes vegades la idea encara que es vesteixi d’un altre context continua sent essencialment la mateixa. Fa 70 anys es deia amor lliure i ara poliamor. El cert és que quan alguna cosa d’aquest estil torna a sortir una vegada i altra sol ser perquè respon a un desig que travessa els temps. No és estrany, doncs, que s’hagi parlat i escrit molt sobre com les normes socials encotillen certes tendències “naturals”. S’ha enraonat que els essers humans podem estimar en una mena de capes concèntriques: primer la família, després el poble, a continuació el país, per arribar finalment a la humanitat i, en alguns casos, fins i tot al conjunt dels e...

Sincronies

 Resulta curiós, sobre tot per als que no som experts, que quan estem desperts les diferents zones del nostre cervell tinguin ritmes diferents produint ones desincronitzades i que quan dormim de debò es produeixi una sincronització que permeti transferències d’una part a l’altra. La natura ens ensenya moltes coses aplicables, això si amb molta cura, a la vida social. Cada vegada estic més convençut de que la clau de moltes coses està en saber combinar l’autonomia personal i l’harmonització dels ritmes comunitaris o, si voleu, la sincronització/desincronització en les relacions de parella, de família, d’amics, de poble.  Ho aconseguim? Anem bé amb, per exemple, la tendència creixent a fer més i més comunicació “asíncrona” via missatges pels mòbils reservant la comunicació directa per a moments “especials”?. És això bo o dolent?. És el reflex d’una societat que aprofundeix en el seu individualisme o un desig “natural” al que la tecnologia obre camí?. No ho sé, probablement...