Passa al contingut principal

Ens cal sincronitzar!

 Els fisiòlegs diuen que una bona part dels mecanismes corporals estan destinats a la homeòstasi, és a dir a mantenir-nos dins d’unes condicions aptes per a la vida malgrat les fluctuacions de l’entorn.

Ben mirat tot resulta ser una qüestió de la dosi convenient i del ritme adequat. Només cal pensar en el famós estrès. Una mica de “tensió” ens activa i l’adrenalina fa la seua feina permetent-nos sortir de situacions difícils, però un ritme massa accelerat se’ns menja la salut.

Tal vegada pensareu que això no és res nou. Certament. Però on voldria arribar és al fet que el difícil equilibri que ha fet avançar els humans entre l’autonomia personal i l’embolcall col·lectiu està amenaçat de trontollar cada vegada més seriosament. Si cada persona vol mantenir com sigui el seu ritme individual, la necessària sincronització imprescindible per emprendre accions col·lectives queda molt dificultada.

 I això precisament, la capacitat de sintonitzar i sincronitzar amb altres és el que estem perdent a l’haver de viure dins de la roda d’un sistema que centrifuga a la gent dispersant-nos, individualitzant-nos i aïllant-nos, mentre, al mateix temps, engendra poders cada vegada més centralitzats. Front a ells es trobem indefensos i forçats a relacionar-nos d’un en un sota el pretext d’una enganyosa igualtat i d’una llibertat completament fictícia.

Hem de començar, doncs, per alguna cosa gens “filosòfica” i molt pràctica. Adaptar el nostre ritme als dels que ens envolten. No és gens fàcil i requereix de molt bona voluntat i d’entrenament.

L’omnipresència de les xarxes socials no ajuda precisament. Com va passar amb els diners van ser, i encara són, una eina útil, però la seua dosi està resultant excessiva monopolitzant  gran part del nostre temps i distorsionant les nostres relacions “cara a cara”.  Ens donen a més, la falsa idea de que no necessitem sincronitzar amb els altres i podem comunicar amb ells només quan a nosaltres ens vingui bé. Així els contactes síncrons, les converses en persona o les trucades telefòniques passen a ser un tant inoportunes i, en alguns casos, fins i tot, molestes.

De vegades no se n’adonem, però quan planifiquem la nostra vida amb una dosi excessiva d’activitats de caire individual, no deixem (obligadament o voluntàriament) el marge de temps necessari per poder sincronitzar amb els altres i caiguem en el parany que ens aïlla i enfortís la centrifugadora. Els amos de la màquina ho celebren perquè ells no es preocupen de cap homeòstasi que no sigui la seua i el resultat acaba sent que cada volta estem més en les seues mans.

Com a conseqüència moltes iniciatives socials transformadores han quedat reduïdes a unes poques persones de les moltes que s’hi van apuntar de bon començament perquè la majoria ha acabat anant a favor del corrent prioritzant-ne el seu atrafegat ritme particular sobre  el necessari ajustament col·lectiu. Les dificultats pròpies de l’assemblatge de tot procés comunitari han acabant fent la resta.

Crec que hem de tenir clar que si no posem de la nostra part per corregir aquest problema serà impossible construir res estable que pugui contribuir, encara que sigui modestament, a resoldre de manera equitativa els grans reptes que com societat tenim al davant.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els paranys de l'eficàcia a curt terme

  “Vivimos a golpes y apenas nos dejar ser quienes somos ” va escriure Gabriel Celaya i va musicar Paco Ibañez en “La poesía es un arma cargada de futuro ”. Quanta raó!. Vivim a dues velocitats. La major part del temps amb la més ràpida apagant focs i només en ocasions especials podem aturar-nos a pensar per prendre les decisions més personals sobre la nostra vida. Això és degut a què, per molt sofisticats que puguem parèixer, som, essencialment essers adaptats evolutivament per sobreviure. Ho fem sovint d’una   manera tan complexa que, de vegades, se’ns escapa aquesta realitat de fons que està per darrere de tot el que fem individualment i col·lectivament. Ara bé, la supervivència està lligada amb molta freqüència a prendre decisions ràpides i efectives. El nostre cos i, per tant, el nostre cap s’han desenvolupat per donar aquest tipus de respostes. Aquesta senzilla evidència contribueix a explicar perquè els polítics que ofereixen accions curtes i eficaces tinguin ta...

Exorcismes contra la incertesa

  Els nostres cervells són unes màquines de construir coherència (i de forçar-la si cal) per tal de preservar l’estabilitat psicològica de la nostra identitat. Ens necessitem coherents amb nosaltres mateixos dia rere dia, però al mateix temps, siguem conscients o no, elaborem realitats paral·leles possibles per tal de fugir d’un entorn que sentim que ens limita. La ciència ens ha donat una guia bastant segura per no allunyar-nos amb excés del món “real” encara que, per fer-ho, ens ha hagut d’obrir els ulls a realitats que no podem percebre habitualment: la terra és redona i gira al voltant del sol,  els invisibles bacteris poden ser la causa de les malalties, els objectes estan plens de partícules microscòpiques i de forats entre elles que no som capaços de visualitzar.... Malgrat això ella mateixa està (i des del meu punt de vista estarà sempre) plena de forats, de coses que no hem arribat a entendre i, com a conseqüència, el nostre cervell ha d’intentar esforçar-se per i...

Sincronies

 Resulta curiós, sobre tot per als que no som experts, que quan estem desperts les diferents zones del nostre cervell tinguin ritmes diferents produint ones desincronitzades i que quan dormim de debò es produeixi una sincronització que permeti transferències d’una part a l’altra. La natura ens ensenya moltes coses aplicables, això si amb molta cura, a la vida social. Cada vegada estic més convençut de que la clau de moltes coses està en saber combinar l’autonomia personal i l’harmonització dels ritmes comunitaris o, si voleu, la sincronització/desincronització en les relacions de parella, de família, d’amics, de poble.  Ho aconseguim? Anem bé amb, per exemple, la tendència creixent a fer més i més comunicació “asíncrona” via missatges pels mòbils reservant la comunicació directa per a moments “especials”?. És això bo o dolent?. És el reflex d’una societat que aprofundeix en el seu individualisme o un desig “natural” al que la tecnologia obre camí?. No ho sé, probablement...