Ens cal sincronitzar!

 Els fisiòlegs diuen que una bona part dels mecanismes corporals estan destinats a la homeòstasi, és a dir a mantenir-nos dins d’unes condicions aptes per a la vida malgrat les fluctuacions de l’entorn.

Ben mirat tot resulta ser una qüestió de la dosi convenient i del ritme adequat. Només cal pensar en el famós estrès. Una mica de “tensió” ens activa i l’adrenalina fa la seua feina permetent-nos sortir de situacions difícils, però un ritme massa accelerat se’ns menja la salut.

Tal vegada pensareu que això no és res nou. Certament. Però on voldria arribar és al fet que el difícil equilibri que ha fet avançar els humans entre l’autonomia personal i l’embolcall col·lectiu està amenaçat de trontollar cada vegada més seriosament. Si cada persona vol mantenir com sigui el seu ritme individual, la necessària sincronització imprescindible per emprendre accions col·lectives queda molt dificultada.

 I això precisament, la capacitat de sintonitzar i sincronitzar amb altres és el que estem perdent a l’haver de viure dins de la roda d’un sistema que centrifuga a la gent dispersant-nos, individualitzant-nos i aïllant-nos, mentre, al mateix temps, engendra poders cada vegada més centralitzats. Front a ells es trobem indefensos i forçats a relacionar-nos d’un en un sota el pretext d’una enganyosa igualtat i d’una llibertat completament fictícia.

Hem de començar, doncs, per alguna cosa gens “filosòfica” i molt pràctica. Adaptar el nostre ritme als dels que ens envolten. No és gens fàcil i requereix de molt bona voluntat i d’entrenament.

L’omnipresència de les xarxes socials no ajuda precisament. Com va passar amb els diners van ser, i encara són, una eina útil, però la seua dosi està resultant excessiva monopolitzant  gran part del nostre temps i distorsionant les nostres relacions “cara a cara”.  Ens donen a més, la falsa idea de que no necessitem sincronitzar amb els altres i podem comunicar amb ells només quan a nosaltres ens vingui bé. Així els contactes síncrons, les converses en persona o les trucades telefòniques passen a ser un tant inoportunes i, en alguns casos, fins i tot, molestes.

De vegades no se n’adonem, però quan planifiquem la nostra vida amb una dosi excessiva d’activitats de caire individual, no deixem (obligadament o voluntàriament) el marge de temps necessari per poder sincronitzar amb els altres i caiguem en el parany que ens aïlla i enfortís la centrifugadora. Els amos de la màquina ho celebren perquè ells no es preocupen de cap homeòstasi que no sigui la seua i el resultat acaba sent que cada volta estem més en les seues mans.

Com a conseqüència moltes iniciatives socials transformadores han quedat reduïdes a unes poques persones de les moltes que s’hi van apuntar de bon començament perquè la majoria ha acabat anant a favor del corrent prioritzant-ne el seu atrafegat ritme particular sobre  el necessari ajustament col·lectiu. Les dificultats pròpies de l’assemblatge de tot procés comunitari han acabant fent la resta.

Crec que hem de tenir clar que si no posem de la nostra part per corregir aquest problema serà impossible construir res estable que pugui contribuir, encara que sigui modestament, a resoldre de manera equitativa els grans reptes que com societat tenim al davant.