Passa al contingut principal

Ens cal sincronitzar!

 Els fisiòlegs diuen que una bona part dels mecanismes corporals estan destinats a la homeòstasi, és a dir a mantenir-nos dins d’unes condicions aptes per a la vida malgrat les fluctuacions de l’entorn.

Ben mirat tot resulta ser una qüestió de la dosi convenient i del ritme adequat. Només cal pensar en el famós estrès. Una mica de “tensió” ens activa i l’adrenalina fa la seua feina permetent-nos sortir de situacions difícils, però un ritme massa accelerat se’ns menja la salut.

Tal vegada pensareu que això no és res nou. Certament. Però on voldria arribar és al fet que el difícil equilibri que ha fet avançar els humans entre l’autonomia personal i l’embolcall col·lectiu està amenaçat de trontollar cada vegada més seriosament. Si cada persona vol mantenir com sigui el seu ritme individual, la necessària sincronització imprescindible per emprendre accions col·lectives queda molt dificultada.

 I això precisament, la capacitat de sintonitzar i sincronitzar amb altres és el que estem perdent a l’haver de viure dins de la roda d’un sistema que centrifuga a la gent dispersant-nos, individualitzant-nos i aïllant-nos, mentre, al mateix temps, engendra poders cada vegada més centralitzats. Front a ells es trobem indefensos i forçats a relacionar-nos d’un en un sota el pretext d’una enganyosa igualtat i d’una llibertat completament fictícia.

Hem de començar, doncs, per alguna cosa gens “filosòfica” i molt pràctica. Adaptar el nostre ritme als dels que ens envolten. No és gens fàcil i requereix de molt bona voluntat i d’entrenament.

L’omnipresència de les xarxes socials no ajuda precisament. Com va passar amb els diners van ser, i encara són, una eina útil, però la seua dosi està resultant excessiva monopolitzant  gran part del nostre temps i distorsionant les nostres relacions “cara a cara”.  Ens donen a més, la falsa idea de que no necessitem sincronitzar amb els altres i podem comunicar amb ells només quan a nosaltres ens vingui bé. Així els contactes síncrons, les converses en persona o les trucades telefòniques passen a ser un tant inoportunes i, en alguns casos, fins i tot, molestes.

De vegades no se n’adonem, però quan planifiquem la nostra vida amb una dosi excessiva d’activitats de caire individual, no deixem (obligadament o voluntàriament) el marge de temps necessari per poder sincronitzar amb els altres i caiguem en el parany que ens aïlla i enfortís la centrifugadora. Els amos de la màquina ho celebren perquè ells no es preocupen de cap homeòstasi que no sigui la seua i el resultat acaba sent que cada volta estem més en les seues mans.

Com a conseqüència moltes iniciatives socials transformadores han quedat reduïdes a unes poques persones de les moltes que s’hi van apuntar de bon començament perquè la majoria ha acabat anant a favor del corrent prioritzant-ne el seu atrafegat ritme particular sobre  el necessari ajustament col·lectiu. Les dificultats pròpies de l’assemblatge de tot procés comunitari han acabant fent la resta.

Crec que hem de tenir clar que si no posem de la nostra part per corregir aquest problema serà impossible construir res estable que pugui contribuir, encara que sigui modestament, a resoldre de manera equitativa els grans reptes que com societat tenim al davant.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Sobreviu (encara que amb prou feines) el suport mutu?

 Fa més d’un segle Kropotkin explicava que de les formes de col·laboració entre els membres de la tribu es va passar a les comunes aldeanes i d’aquestes a les germanies medievals. Tot això va quedar arraconat quan els estats “moderns” propiciats pels grans comercials i industrials se les van apanyar per agafar el monopoli de l’ordenació de la solidaritat en nom d’una suposada igualtat davant la llei. Més enllà de la simpatia que un pugui tenir per les seues idees anarquistes s’ha de reconèixer que la seua versió de la història del suport mutu entre ciutadans d’a peu resulta bastant estimulant. Independentment del que s’opini sobre que s’ha de fer primer, assaltar les casernes d’hivern o elaborar models alternatius d’organització des de baix o les dues coses alhora, em sembla clar que sense la reconstrucció de xarxes de suport mutu seguirem presoners dels que es creuen amos del món. En conseqüència la tasca principal i urgent és la de rastrejar el que encara queda d’eixes xarxes d’a

Els paranys de l'eficàcia a curt terme

  “Vivimos a golpes y apenas nos dejar ser quienes somos ” va escriure Gabriel Celaya i va musicar Paco Ibañez en “La poesía es un arma cargada de futuro ”. Quanta raó!. Vivim a dues velocitats. La major part del temps amb la més ràpida apagant focs i només en ocasions especials podem aturar-nos a pensar per prendre les decisions més personals sobre la nostra vida. Això és degut a què, per molt sofisticats que puguem parèixer, som, essencialment essers adaptats evolutivament per sobreviure. Ho fem sovint d’una   manera tan complexa que, de vegades, se’ns escapa aquesta realitat de fons que està per darrere de tot el que fem individualment i col·lectivament. Ara bé, la supervivència està lligada amb molta freqüència a prendre decisions ràpides i efectives. El nostre cos i, per tant, el nostre cap s’han desenvolupat per donar aquest tipus de respostes. Aquesta senzilla evidència contribueix a explicar perquè els polítics que ofereixen accions curtes i eficaces tinguin tant d’èxit

Entendre la maldat

 Potser que intentar entendre la maldat sigui una de les coses mes importants que hem de fer com a essers humans. Sobre tot quan ens desborden emocionalment notícies com les del abusos sexuals als infants o els genocidis de tota mena. Hanna Arendt parlava de la banalitat del mal explicant com Hitler i els seus sequaços van comptar amb la complicitat de molts ciutadans alemanys “normals”. La filòsofa Ana Carrasco-Conde en “Decir el mal” conclou que ho hem de mirar com un procés col·lectiu d’autojustificació d’unes estructures socials basades en la dominació. Hem de trobar, doncs, les arrels del mal, més enllà dels casos psicopatològics individuals, en la “normalització” de tot allò que genera relacions profundament desequilibrades entre humans. La pregunta que ens podem fer és quan van començar estes tendències d’organització social de conseqüències tan devastadores. Hi ha moltes maneres d’enfocar la qüestió, però , en tot cas, cal parar esment sobre el que els resultats antropolò