No existirien els nostres llenguatges sense la capacitat d’abstraure una propietat comú com a substantiva deixant la resta com adjectives. Quan diem una cadira bonica de fusta estem privilegiant la propietat de ser cadira, és a dir la seua funcionalitat substantiva de servir per asseure’ns, la qual comparteix en altres objectes, per damunt dels adjectius que fan referència a l’estètica o al material del que està feta. Eixa capacitat humana d’abstracció ha estat vital pel nostre desenvolupament com a espècie aportant-nos el simbolisme creatiu i conduint-nos cap a l’art i la ciència. Podem traslladar esta reflexió a l’organització social i a les idees que ens motiven a   actuar conjuntament perquè sense la possibilitat d’abstraure provisionalment les diferències resulta impossible construir res de col·lectiu. Ara bé, no tot és vàlid en el camí cap a eixa unitat (substantiva). Si, per defensar-la els grups deixen de costat permanentment les particularitats (adjectives) s’acaben esta

 Fa més d’un segle Kropotkin explicava que de les formes de col·laboració entre els membres de la tribu es va passar a les comunes aldeanes i d’aquestes a les germanies medievals. Tot això va quedar arraconat quan els estats “moderns” propiciats pels grans comercials i industrials se les van apanyar per agafar el monopoli de l’ordenació de la solidaritat en nom d’una suposada igualtat davant la llei. Més enllà de la simpatia que un pugui tenir per les seues idees anarquistes s’ha de reconèixer que la seua versió de la història del suport mutu entre ciutadans d’a peu resulta bastant estimulant. Independentment del que s’opini sobre que s’ha de fer primer, assaltar les casernes d’hivern o elaborar models alternatius d’organització des de baix o les dues coses alhora, em sembla clar que sense la reconstrucció de xarxes de suport mutu seguirem presoners dels que es creuen amos del món. En conseqüència la tasca principal i urgent és la de rastrejar el que encara queda d’eixes xarxes d’a