Continuem jugant amb la idea del falsos miralls que ens presenten dualitats que deformen la realitat. Avui ens fixem en l’oposició entre la sensorialitat o si m’apureu fins i tot la sensualitat front a allò considerat intel·lectual o fruit del pensament reflexiu. Els que consideren que hem anat massa lluny en aquest segon aspecte escampen consignes com ara “relaxat, sent el teu cos, deixa de pensar i dirigir rígidament els teus esforços, percep la vida que t’entura, obre els pors....”. Els altres, en canvi, parlen de metes, objectius, disciplina, superació, autoafirmació, anar cada vegada més amunt.... I, en això, com en tantes coses que tenen a veure amb els esser humans, moltes vegades són els que tenen alguna característica que els allunya de la mitjana qui ens il·luminen a tots sobre com funcionem. Molts terapeutes, i específicament els que són especialistes en integració sensorial i treballen amb persones amb dificultats en eixe àmbit, diuen que cadascú té (tenim!) un

  Quan ens fixem en la complexitat del nostre organisme, amb tantes subtileses i amb una organització tan flexible alhora que fràgil, no podem fer un altra cosa que quedar meravellats. El dens entramat d’elements estructurals i reguladors és tal que costa pensar que tot això no és fruit d’una planificació acurada i precisa sinó de milions d’anys d’evolució sense altra direcció que la que proporciona l’atzar, és a dir el desconegut. No resulta estrany, doncs, que la Humanitat li hagi volgut donar un toc “místic” a eixa mena d’aposta de la vida per crear individus tan complexos per si mateixos al mateix temps que obligats a entendre’s entre ells per poder sobreviure. Eixa mistificació ha pres diverses formes, entre elles les més evidents serien la religiosa o l’anomenada espiritualitat laica, però hi ha d’altres molt significatives com tot allò relacionat amb l’art simbòlic. Diuen David Graeber i David Webgrow al capítol 6 de “El amanecer de todo” que a l’inici de l’agricultura h