La rutina té mala fama. Dir, per exemple, que un treball és rutinari és pràcticament equivalent a dir que és avorrit i poc engrescador. Sabem, però, que si acabem de passar un succés que ens ha sacsejat fort o estem en una situació a la què no li veiem cap sortida bona, la rutina es converteix en un refugi que ens dona una mica de respir i alleuja provisionalment l’angúnia. Els estudiosos dels sistemes de memòria variadets que tenim, diuen que hi ha un al que anomenen memòria implícita o procedimental que és semiautomàtica. És la primera que s’adquireix i la darrera que es perd. Ens serveix per caminar, anar en bicicleta, conduir un cotxe o interpretar cançons sense haver-ne de pensar en cada pas que donem ja que tenim interioritzada la cadena que va lligant cadascú amb el següent. En definitiva ens allibera el cervell per a posar l’atenció en altres coses. I el cert és que això passa la major part del temps.   Ens podem preguntar, doncs,   quan és bo deixar-se porta...