Confesso que quan em pregunten d’on soc no se molt bé que contestar. Finalment solc respondre amb un altra pregunta: Què entens tu per ser d’un lloc?. Passats uns segons d’un desconcert no volgut, li aclareixo: si s’és d’on s’ha nascut, sóc valencià, si s’és d’on més temps s’ha treballat i viscut, sóc faldut (d’Ulldecona) i si s’és d’on més s’ha estimat sóc nicaragüenc....tria tu mateix/a o fes la combinació. La majoria em contesta dient que sóc “ciutadà del món” sobre tot si se m’acut afegir que vaig passar vint anys de la meua joventut a Madrid on els meus pares es van traslladar per raons de feina i on viuen els meus germans. Aquesta petita anècdota personal em serveix per pensar sobre la nostra vinculació amb els llocs. S’ha escrit molt sobre això i serà difícil que pugui aportar alguna cosa nova, però com tots ens servim d’inspiració d’altres contínuament, tal vegada aquestes línies puguin donar peu a alguna reflexió particular. Els investigadors han trobat que al voltant